Ves al contingut. | Salta a la navegació

Servei d'Arxiu i Gestió Documental

Arxiu4

Relats de la Maleta: Sunil Mavlankar

En un racó de l’Índia occidental, a la ciutat de Mumbai, capital de l’estat de Maharashtra, hi va néixer en Sunil Mavlankar. Era el 4 de febrer de 1967 i els pares d’en Sunil eren beneïts amb l’arribada del seu primer fill. La família vivia al cor de Mumbai, en un barri on el petit Sunil, el seu germà i els seus amics podien jugar pel carrer sense cap problema. Era un barri amb molts blocs de pisos però també amb moltes zones enjardinades aptes per als jocs infantils.

El pare d’en Sunil era comptable i la seva mare era mestressa de casa i van tenir molt clar que els seus fills havien de ser bons estudiants. Els dos germans Mavlankar van anar a una escola mixta on la llengua acadèmica era l’anglès, tot i que també podien estudiar en la llengua de l’estat de Maharashtra –el marathi- i en hindi, la llengua més estesa de tot el subcontinent indi. En aquesta escola s’hi va estar fins als quinze anys. En aquest punt en Sunil va triar de seguir la via d’estudis de ciències i va estudiar microbiologia i bioquímica. Ho va fer en un institut molt cosmopolita i amb molta influència cristiana –cal tenir en compte que la religió majoritària de l’Índia és l’hinduisme, seguida de l’Islam, i que el cristianisme hi és minoritari-. En aquest institut hi va conèixer companys de totes les religions, tenint en compte que hi havia molts cristians. En Sunil va percebre que l’actitud molt majoritària entre els habitants de Mumbai era la de respecte entre totes les religions que s’hi professaven. Tanmateix sí que se’n va adonar de la marcada estratificació de classes socials de la societat.

Un cop acabats els estudis en Sunil va triar una opció que no és la més habitual a l’Índia: entrar en el mercat laboral de seguida, en aquest cas treballant de comercial i agent de borsa amb el seu pare. A l’Índia el més comú entre els estudiants que han finalitzat els estudis al país és anar-se’n a l’estranger a acabar la seva formació, amb màsters i postgraus. La majoria dels companys d’estudis d’en Sunil se’n van anar als Estats Units per seguir els seus estudis.

Però als vint anys d’edat, l’any 1987, en Sunil va decidir d’anar a viure a Barcelona, on hi tenia família llunyana. Els familiars de Barcelona tenien negocis d’importació de productes de Hong-Kong i com que en Sunil tenia experiència laboral amb els números van oferir-li de treballar per a ells.

A Catalunya els començaments per a en Sunil no van ser fàcils. L’adaptació a un nou clima, més fred que a Mumbai, a una nova llengua i fins i tot a un nou menjar no va ser senzilla. En Sunil va passar uns primers mesos força tristos però amb el temps es va anar adaptant als canvis, fins al punt que ara gaudeix de la cuina mediterrània.

En Sunil va estar set anys vivint al Paral·lel de Barcelona, treballant pels seus familiars, fent de comptable i de venedor a l’engròs fins que va decidir de fer un canvi. I va ser aleshores quan va conèixer Lloret. L’any 1994 en Sunil va muntar una botiga a la nostra vila. En aquella època hi havia un gran boom econòmic i turístic i poc abans alguns compatriotes seus s’havien instal·lat a Lloret, obrint botigues de souvenirs per a turistes.

-Lloret de Mar és un lloc molt bo per a fer-hi negocis. És un centre turístic de primer ordre i s’hi viu molt bé –va dir un dia en Sunil, tot parlant amb un compatriota seu que coneixia de quan vivia a Barcelona-. Fa pocs mesos que m’hi he instal·lat amb la meva dona i la botiga ens va molt bé.

-Doncs potser hi hauré d’anar jo, també –va respondre el seu conegut, molt interessat per allò que acabava de sentir-.

Certament, en Sunil va començar a viure a Lloret amb la seva esposa, la Sheetal, que havia acabat d’arribar a Catalunya. Els primers anys la Sheetal va treballar a la botiga amb en Sunil, fins que l’any 2005 ella va trobar una altra feina. Aleshores en Sunil va deixar la botiga i es va començar a dedicar al comerç d’importació i a la venda a l’engròs.

En aquella època van néixer els dos fills de la parella: un noi que és enginyer informàtic i una noia cinc anys més petita que estudia filologia anglesa.

En Sunil de seguida es va enamorar de Lloret. Era una població petita en comparació amb Barcelona però ho tenia tot i ben a la vora de casa. I, a més, hi havia molt d’ambient i molta vida. Les diferents residències d’en Sunil i la seva família a Lloret han estat al carrer de la Sènia d’en Barral, en un pis a la vora de Correus i al barri de Can Carbó. A la nostra vila en Sunil sempre s’hi ha sentit ben acollit i en cap moment no s’hi ha sentit discriminat per res.

És evident que tothom que se n’ha anat de l’indret que l’ha vist néixer pateix més o menys un cert enyorament dels seus orígens, però en Sunil mai no s’ha plantejat de tornar a l’Índia si no és per anar-hi de vacances, tot i que no ha descartat de passar-hi temporades més llargues quan ell i la seva dona es jubilin.