Ves al contingut. | Salta a la navegació

Servei d'Arxiu i Gestió Documental

Arxiu4

Relats de la Maleta: Daniel Torrente García

Quan en Daniel va venir a aquest món hi va haver una certa controvèrsia a l’hora de posar-li el nom. El seu padrí, que era amic de la família, li va dir al pare del Daniel que posés al nadó el seu nom, Patrocinio. Tanmateix, el pare del petit no hi estava d’acord i va voler que el seu fill es digués com ell, Daniel. Daniel era un nom que no era comú a la família, com sí que ho eren Juan i Juana. Al final Daniel va acabar sent la opció vencedora.

De Cúllar, a la província de Granada, la població on va néixer el 5 de març de 1961, en Daniel se’n recorda de la gent, de les processons de Setmana Santa i de les festes de Moros y Cristianos. El seu pare n’era l’alcalde i les úniques sortides professionals que hi havia al municipi eren l’agricultura, la ramaderia i els bars. La població tenia 11.000 habitants i poques opcions laborals per als seus habitants, cosa que va fer que molts emigressin a altres indrets d’Espanya, a Catalunya i concretament a Lloret.

A la família la seva mare era la mestressa de casa i qui cuidava les criatures, mentre que el pare treballava la terra d’altra gent amb un tractor que havia comprat amb dos oncles d’en Daniel.

En Daniel va anar a l’escola a Cúllar i va començar el BUP a Baza, el poble veí, però de seguida, amb només quinze anys d’edat, l’any 1976, se’n va anar tot sol cap a Lloret, on l’esperava el seu germà gran Paco, que havia acabat de fer el servei militar. La resta de germans i els seus pares es van quedar a Cúllar –tot i que amb el temps tots han anat venint i alguns altres hi han fixat la residència-.

El viatge fins a Lloret el va fer amb autobús, acompanyat d’un noi del poble que era més gran. Ell només portava una maleta petita amb roba i poc més.

Diuen que de vegades ens en recordem més de les olors que no pas dels paisatges. Doncs en Daniel encara se’n recorda de l’olor de la mar de Lloret –a més de la seva immensitat i com el va impactar- i de l’olor del pa torrat que es servia als esmorzars de l’hotel Xainé Park, propietat de la família Martí-Utset, on de seguida es va posar a treballar. Un conegut de la família d’en Daniel que treballava de maitre a l’hotel va fer d’intermediari.

El primer lloc on va dormir era una casa que la família Martí tenia al carrer Josep Lluhí i que posava a disposició dels treballadors en la qual en Daniel hi va viure diverses temporades. Aquí és on va conèixer la que després seria la seva dona.

-Em sembla que m’he enamorat –va dir un dia en Daniel a un company seu de feina-. Ella també treballa aquí a l’hotel. Li demanaré si vol sortir amb mi!

-Que bé! –exclamà el seu amic-. Espero que et digui que sí i que us vagi molt bé. Jo fa anys que treballo aquí i encara no tinc xicota. A mi les parelles no em duren més que uns quants dies! –i tots dos es van posar a riure-.

Les temporades que treballava a Lloret anaven d’abril a novembre. Després tornava a Cúllar uns mesos per estar amb la família. 

Els records que té dels anys treballant a l’hotel Xainé Park són en general molt bons. Té molt bons records dels seus companys de l’hotel i de les bromes i novatades que es feien entre ells. Per ell aquella va ser una època molt feliç, en què va passar de ser un nen a un home i on va aprendre molt de la vida. Van ser onze anys –del 1977 al 1988- de treballar molt dur i moltes hores, però a la vegada feliços, tot i que també és cert que al començament s’enyorava de la seva mare i de la seva família, fins al punt que de vegades, a les nits mentre era al llit plorava.

La relació amb els turistes era una experiència molt enriquidora i a l’hotel mateix una dona alemanya casada amb un company de feina els donava classes d’alemany a ell i a altres companys per poder tenir una comunicació més fluida amb els clients. A més, a l’institut de Baza en Daniel hi havia estudiat francès.

A mitjans de la dècada de 1980 i ja casat en Daniel se’n va anar a viure al barri de Can Ballell, a uns pisos que eren propietat de la família materna de l’alcalde Jaume Dulsat. Allà s’hi van estar poc temps perquè de seguida els va sortir la oportunitat de comprar un pis a l’Avinguda Vidreres, a tocar de l’escola Pere Torrent.

En Daniel no va tenir problemes a l’hora d’integrar-se a Lloret i a Catalunya. Sempre es va sentir acollit i respectat per la gent d’aquí i va anar aprenent a parlar en català a la feina i també llegint diaris com El Punt i el Diari de Girona.

Amb l’experiència d’anys de treball a l’hotel en Daniel va decidir d’emprendre un nou camí professional i va obrir un restaurant pizzeria al carrer Potosí, però només va durar dos anys.

Després de preparar-se per entrar al cos de la Policia Local, l’any 1990 hi va començar a treballar. En trenta anys de servei a la policia en Daniel hi ha viscut moments bons i altres de dolents, però a la vegada ha pogut conèixer molt millor Lloret i els lloretencs.

L’any 1996 en Daniel, juntament amb el seu amic Juan Garcia, antic cap de l’estació d’autobusos, van decidir d’unir-se per constituir l’associació Casa de Cúllar.

En Daniel té una dona, dues filles i una néta.