Ves al contingut. | Salta a la navegació

Servei d'Arxiu i Gestió Documental

Arxiu4

Relats de la Maleta: Mabinta Touray Touray

La Mabinta Touray Touray sap el dia que va néixer, el 25 de juliol de 1970, gràcies a una carta. I com és això? Es veu que mentre la Mabinta naixia el seu pare estava viatjant cap a Nigèria per poder anar a França. Aleshores el seu germà li va enviar una carta per fer-li saber la notícia que la seva filla ja era al món on hi constava la data del naixement. El nom que li van posar, Mabinta, era el nom de la seva àvia materna.

La protagonista d’aquesta història va néixer en una família camperola que vivia del conreu de cacauets, blat de moro, arròs i mill a la població de Kulari, a Gàmbia. Ella era la filla més gran d’un total de set germans. Quan era petita no va poder anar a l’escola perquè en aquella època, a Gàmbia, no era permès que les nenes estudiessin. Per això la Mabinta ajudava molt la seva mare en les feines de la casa.

Amb 13 anys els seus pares la van prometre amb un cosí seu que vivia a Europa, en Mousa. Va ser a arrel del compromís que va conèixer qui seria el seu futur marit. El casament es va portar a terme tres anys després, quan ella tenia 16 anys. Tot just després del casament la parella va marxar cap a Europa. Van agafar un vol de Banjul, la capital de Gàmbia, fins a París. A París s’hi van estar un mes, a casa d’un tiet, i d’allí van agafar un autobús que el va portar fins a Lloret. Era l’any 1988.

Allò que més recorda la Mabinta de quan va arribar a Lloret és la sensació d’un fred molt intens. Era un dia d’abril i la Mabinta es va sorprendre molt de veure que tot i el fred que feia molta gent anés en màniga curta pel carrer.

-Quin fred! Mai a la vida havia sentit tant fred, Mousa! –va dir la Mabinta mentre es posava la jaqueta que li havia comprat el seu marit-.

-Lloret no és un poble fred, però sí que és veritat que no fa tanta calor com a Gàmbia –respongué en Mousa, el seu marit-. Tranquil·la, que ja t’acostumaràs a aquest clima.

-Potser sí que m’hi acostumaré, però mentre encara no m’hi he acostumat dóna’m la teva caçadora, que també me la posaré –féu la Mabinta mentre estirava la màniga de la caçadora d’en Mousa-.

Una altra cosa que la va sobtar en arribar a Lloret i a Europa va ser veure gent de raça blanca i veure televisors. Al seu país mai no havia vist ni una cosa ni l’altra. La Mabinta encara se’n recorda que l’endemà d’arribar a Lloret els va venir a visitar el cap de la feina del seu marit i es va espantar molt quan va veure que l’anava a abraçar.

A Lloret van viure a diversos pisos, primer al centre, al carrer del Carme, i després al carrer Tarragona i al carrer Barcelona. Com que el seu marit sempre ha treballat de nits en una fleca i de dia havia de dormir mai no ha tingut gaire temps per explicar a la Mabinta moltes coses del nou país on van venir a viure, i per això s’ha hagut d’espavilar sola. En això la va ajudar la filla de la Fàtima de la botiga de punt. Ella l’ajudava a l’hora d’aprendre com es feien certes coses i pel que fa la llengua, així com una veïna seva, la Charo.

Dos anys després d’arribar a Lloret va néixer la Sisic, la seva primera filla. Quan la Sisic va haver d’anar a l’escola la Mabinta va tenir problemes amb la documentació necessària per a inscriure-la. La nena necessitava estar empadronada i per a tenir el padró li van explicar que amb el llibre de família no n’hi havia prou. En Mousa li va dir a la Mabinta que això ho havia d’arreglar ella, que s’havia de comportar com les dones d’aquí perquè seria aquí on viurien sempre. Es veu que li calia també que donessin la residència a la Sisic, perquè tots dos pares eren de nacionalitat gambiana, no pas espanyola. Finalment, i després d’una odissea burocràtica, la Mabinta va aconseguir empadronar la seva filla amb l’ajuda d’un cosí seu.

Després de la Sisic van néixer un fill i dues filles més.

La Mabinta no ha tingut una vida fàcil. Sí que és cert que el seu marit li va explicar els drets que tenien les dones europees però molts marits de les seves compatriotes que vivien aquí tenien por que les seves esposes tinguessin una certa independència personal. En aquella època els homes els ho controlaven tot: què feien, on anaven, quina roba portaven... D’altra banda, aquestes mateixes dones es sentien rebutjades perquè volien treballar als hotels per tenir un sou i poder ajudar econòmicament la família d’aquí i els que s’havien quedat a Gàmbia, però no les contractaven. En diferents moments la Mabinta i altres dones gambianes han estat insultades pel seu origen i el seu color de pell. La Mabinta tot això ho sabia perquè ho ha viscut i també perquè parlava amb altres dones africanes que anaven a la seva botiga de productes tradicionals gambians. Però tot i les dificultats i algunes situacions de racisme patides la Mabinta en general s’ha sentit ben rebuda i és conscient que aquí la seva família ha tingut moltes més oportunitats de tirar endavant que no pas al seu país d’origen.

Davant d’aquesta realitat la Mabinta i altres dones gambianes van decidir d’organitzar-se amb l’ajuda del Pla Local de Ciutadania de Lloret (PLAC), amb la Maria i la Vero, i van crear l’associació Yaharinkaho, de la qual ella mateixa n’és la presidenta. Entre d’altres tasques aquesta associació lluita contra la mutilació genital femenina de les nenes d’origen gambià. I amb la col·laboració, primer, de la Pili Cerdan de l’associació Dona Activa i actualment,  amb la Mercè Serrano de la Regidoria d’Igualtat.

L’any 2014 la Mabinta i la seva família van emigrar a Anglaterra, però no s’hi van adaptar i van tornar a Lloret, tots menys la tercera filla de la Mabinta, la Hawa, que encara viu allí.