Page 11 -

Jardins de la Torre Campderà. Ca. 1935. Procedència: SdAMLLM.
Fons Torre Campderà. S.T. 71.5.36. Autor: desconegut.
Dues són les virtuts que reconeixia el doctor Manel Bernat –últim director
d’aquesta clínica mental– a la història de Torre Campderà. Per una banda, la
continuïtat d’una mateixa família (que residia en el mateix centre) en la direcció i
administració del sanatori i per una altra, l’aplicació d’un mètode: la psicoteràpia,
la qual considerava la base de tot tractament i element decisiu de l’èxit o el fracàs. més exhaustiu de les malalties. Així, podem apreciar toxicomanies (amb un nombre
El tractament que rebien els malalts s’ajustava individualment a les necessitats
de cada pacient. Els interns sortien de manera regular a passejar per les rodalies
i, aquells que estaven més bé, fins i tot sortien acompanyats per algú a visitar
famílies del poble o a fer altres activitats com anar a pescar o a caçar.
Jardins de la Torre Campderà. Ca. 1935. Procedència: SdAMLLM.
Fons Torre Campderà. S.T. 71.5.43. Autor: desconegut.
Imatge de l’interior d’un dels lavabos de la Torre Campderà. Ca. 1935.
Procedència: SdAMLLM. Fons Torre Campderà. S.T. 71.5.32. Autor: desconegut.
A l’Arxiu Municipal de Lloret es conserven llibres d’historials clínics d’aquest centre.
Els més antics daten de 1910 a 1920, i uns altres de 1930 a 1941, tots ells separats
en llibres d’homes i de dones, segons els cànons marcats per l’època. Els casos més
repetits són l’esquizofrènia i la paranoia. A partir de l’any 1984 ja trobem un detall
molt elevat d’ingressos voluntaris per part de joves de menys de 30 anys), psicosi,
psiconeurosi, brots psicòtics, demència senil, esquizofrènia paranoide, trastorns de
personalitat, alcoholisme crònic, crisis depressives profundes, deliris persecutoris
crònics, depressions nervioses, esquizofrènia juvenil, intents d’autòlisi, depressions
endògenes i, específicament en dones, nombrosos casos d’oligofrènia i anorèxia
nerviosa. També tenim coneixement de les anotacions relacionades amb el motiu
de sortida del centre dels pacients: “per fuga”, “per trasllat”, “per defunció”,
“per sortida sense avís previ” o “per sortida voluntària”. Una altra cosa molt més
complicada era la sortida del centre per curació. El doctor Bernat explica en els
seus articles que la tornada a casa (“el salto al ring de la vida del enfermo que ya
no lo es”) és una qüestió crucial, ja que la persona retorna a l’ambient que va ser
testimoni, si no la causa, del desenvolupament de la seva malaltia.
El sistema emprat quan ingressava un nou malalt va anar variant molt al llarg del
temps. Només ens resta el testimoni dels últims anys, és a dir, el testimoni directe dels
escrits del doctor Bernat. Ell explica que inicialment albergaven vint-i-cinc pacients i
que només disposaven de medis de contenció físics rudimentaris. Això feia que, en
un primer moment, la convivència amb els malalts no fos gaire agradable donat que
escenes espectaculars i violentes eren habituals. A partir dels anys 30, i amb la inserció
al centre psiquiàtric de noves tècniques mèdiques, es va aconseguir que el pacient
esdevingués d’entrada molt més permeable a l’acció dels metges i conseqüentment
a la psicoteràpia. Una de les premisses bàsiques del doctor Bernat era que no s’havia
d’estudiar les malalties sinó els malalts. D’aquesta manera el tracte exquisit i el
respecte que se’ls oferia, aviat era imitat pels mateixos pacients i s’aconseguia crear
un clima similar al que hi podria haver en qualsevol hotel de repòs o balneari. Aquest
fou l’esperit imperant en la història de Torre Campderà.
Laura Bertran Fontserè
Regidora de Cultura
11