Page 16 -

DOCUMENTS DE LLORET Manuscrit dels poemes de Joaquim Ball·llatinas i Domènech. Procedència: SdAMLLM.
Fons Guinart-Ball·llatinas-Xiberta. S.T. 56.14.12
Els versos privats de Joaquim Ball·llatinas (1893)
El nostre Ball·llatinas és un lector habitual de L’Esquella i, segons que ens diu en un altre
El Servei d’Arxiu Municipal de Lloret conserva uns fulls de llibreta amb unes quantes dels poemes, un col·laborador poc afortunat. Ha enviat poemes al diari i no els hi ha
poesies originals de Joaquim Ball·llatinas i Domènech. Nat el 1876, segons que sembla, publicat; quan per fi ho fan li creen un daltabaix amb la xicota, que acaba deixant-lo: se
tenia, quan va escriure aquests poemes, el 1893, 17 anys. Un Joaquim Ball·llatinas, sent ofesa perquè ha dedicat versos a una altra noia, quan ell ho feia per dissimular l’amor
potser el pare del nostre personatge, era regidor a l’ajuntament de Lloret el 1869. d’ells dos en vistes a la publicitat general, i per no comprometre-la! Pobre Ball·llatinas!

Havia seguit la instrucció primària a Lloret mateix, molt probablement, en l’etapa No diria pas, doncs, que es tracti d’un jove catalanista, encara no. Més aviat és un català
que regentà l’escola pública el mestre Rossend Albert o potser fou un dels escollits normal del temps, interessat per la premsa satírica catalana del moment, usuari del
que pogué beneficiar-se de la “Escuela Lauretana” del canonge Narcís Domènech, català per als propòsits domèstics i privats que tenia reservats en la tradició, encara viva,
però això darrer és menys probable. No podem saber si va seguir altres estudis del seu ús. Per entendre’ns, si Ball·llatinas hagués escrit un “arte de marear” o tractat de
relacionats amb la marina, però el cert és que s’embarcà perquè data els seus navegació l’hauria molt fàcilment escrit en castellà, idioma en què s’escrivien encara les
poemes “en el mar de las Antillas” l’agost de 1893. coses serioses, malgrat que un dia l’any, des de 1859, els Jocs Florals eren un refugi per
a la poesia catalana.
Hi ha altres testimonis, no únicament d’aquesta època, de marins que aprofiten
estones a bord per escriure: un mariner tossenc del segle XVIII copià una passió sencera, Narcís Figueras i Capdevila
així ho indicà en el manuscrit que encara es conserva. El nostre Ball·llatinas, però, va
voler fer obra original o bé, si no l’escriví aleshores, la copià en el seu quadern per Pobret
ocupar el temps lliure. Els poemes són de contingut privat, amorós i sobretot satíric.
I són en català. En un català força ben escrit segons les normes tradicionals (finals ¡Que rica! ¡Que rebufona! a pesar de tots mos prechs
en –ch, plurals femenins en –as...), bé que amb algunes xacres derivades del no ¡Com la vista se’m daleix obtenir-te, com desitjo...
aprenentatge d’aquesta llengua a l’escola (-r i -t mudes finals desapareixen en molts al contemplar-te tan maca! ¡Quinas carns més trnasparents!
casos, la terminació de l’imperfet dels verbs de la primera conjugació és en –aba i no ¡Si me’n donas de mareig! ¡Quinas formas més bonicas
en –ava) i amb alguns castellanismes incrustats però no pas excessius ni inusuals, ben Al veure’t tan adornada, són las formas que tu tens!
al contrari mots habituals i quasi naturalitzats (dicha, ausència, gosar...). lo meu cor no sé’l que sent, Vés, aparta’t de ma vista,
que no puch per més que vulgui no·m precipitis, perquè
Per què són en català? Perquè el català es va recuperant a la fi del XIX, podríem treure’t del meu pensament. al veure’t tan atractiva
pensar. O bé perquè es troba reclòs en la marginalitat. O perquè el seu contingut Estàs potser destinada tinch por de tornâ·m ximplet
ho aconsella o ho força. Un detall és significatiu, al nostre parer. La datació que a n’algú que t’aborreix Axís un mestre de estudi
hem esmentat més amunt. Donem-la completa: “Hecho en el mar de las Antillas el y jo que tan[t] te voldria, se exclamava tot solet,
día 19 de Agosto de 1893 á las diez y media de la mañana. Joaquín Ball-llatinas jo que tindria molt pler al veure mol[t] ben guisada
y Doménech.” Fins el seu nom personal és en castellà, costum que es va mantenir en posseir-te no puch una llebra a can Justin.
molt de temps (i encara avui hi ha qui no ha catalanitzat el seu DNI).
“Hecho en el mar de las Antillas / el día 19 de Agosto de 1893 á las diez /
Ens hem de situar en una època en què la Llei Moyano, de 1857, ha universalitzat y media de la mañana. / Joaquín Ball-llatinas y Doménech.”
l’ensenyament en castellà a tot arreu i, malgrat les dificultats que molts mestres troben,
la instrucció es fa en aquesta llengua i els nois només aprenen a usar aquesta per escrit.
El llibre de Joan Domènech sobre l’ensenyament a Lloret aporta exemples de com es
procedia a les aules. Ara bé, en el terreny personal i social, el català continuava essent
la llengua ambiental generalitzada: això impedia que millorés l’ús oral que els catalans
podien fer del castellà en les poques ocasions que tenien de parlar-lo, si no era que per
raons de feina o de càrrec públic es traslladaven a una ciutat gran o fora de Catalunya. Es
va popularitzar l’ús de la catalanada en el teatre sainetesc. I era proverbial la dita que els
catalans parlaven malament, amb “acento”, el “idioma nacional”.

En català es continuaven produint les expressions íntimes, personals, familiars,
domèstiques i jocoses, mentre que per usar-lo en públic o en segons quins contextos calia
excusar-se i justificar-ne l’ocasió. La correspondència entre persones cultes o si tenia un
grau de formalitat mínim es feia en castellà, i es reservava el català per a les cartes amb
els familiars i els masovers. La poesia, certa classe de poesia, havia mantingut una certa
tradició, reforçada per la premsa satírica en català, que sí que havia tingut molt bona
acceptació entre la gent. Des del 1870 tenim La Campana de Gràcia, i quan aquesta és
clausurada, L’Esquella de la Torratxa (a partir de 1879 surten totes dues paral·lelament).
En la premsa seriosa, general o local, la presència del català es redueix sempre a fragments
poètics. A la nostra zona El Distrito Farnense s’inicia el mateix 1893, El Porvenir veu la llum
el 1896, tots dos en castellà. La Costa de Llevant, ja en català, apareix el 1894 a Canet i
anirà incorporant progressivament corresponsalies i notícies de la nostra zona.

Edició i coordinació: Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar. Redacció: C. Josep Lluhí, 24, 1r - Tel. 972 368 457 - Fax 972 373 181 - a/e: arxiu@lloret.org Amb el suport de:
Consell de redacció: Laura Bertran, Joaquim Daban, Joan Domènech, Jordi Padilla i Agustí M. Vilà. Assessorament lingüístic: Oficina de Català de Lloret de Mar.
Impressió: Arts Gràfiques Cantalozella, SA. Tiratge: 1.000 exemplars. Dip. Legal: Gi-1.417/2003