Page 2 -
P. 2
1— AIRES LLORETENCS
Tot passant··t
AL·LELUIA!
A Pascjua-diu Torres i Bages-és la festa de les altra (\ue no finirà pels segles dels segles, puix cjue la Resur-
festes, és la festa més solemne, és el principi de recció inaugurarà una nova vida de la humanitat.
tota festa i és una festa eterna c\ue mai no s'ha
d'acabar. «Acjuest és el dia cjue féu el Senyor-diuen els Llibres
Perquè la Pasqua és la commemoració solemne de la Sagrats-, exultem i alegrem-nos en ell». Des d'ara ja no serà
Resurrecció de Nostre Senyor Jesús. més el dissabte el dia santificat, el dia de glorificació divina,
3 Jesucrist és el principi i és la fi de tota -nostra univer- sinó el diumenge. 3 cjueda el diumenge universal definit i reco-
sal història, i en £11es comprèn tota la humanitat i tota la negut per excel·lència Dia del S e n y o r .
grandiosa obra de la creació del món.
"Si Jesucrist no havés ressuscitat-digué Sant Pau-inútil Quina magnitud més grandiosa porta, doncs, acjuesta
seria la nostra predicació i sense fruit la fe vostra». meravellosa festa de la Pascjua, volgut lector! Quina fita més
3 com (\ue Jesús ha ressuscitat certament, tenim, doncs, plena de sentit!...
ja el segell\indeleble i inconfusible de la més alta veritat eterna.
Ca Pascjua de Resurrecció fou la primera festa de la Per això l'Església, no sabent, per dir-ho així, ni tro-
T^ova £lei, i és encara avui, i serà sempre, e} fonament i el bant frases prou precises per a estereotipar-ne la sublimitat
centre on convergeixen o d'on dimanen totes les altres festes de la joia més pregona, se n'inventà, en plasmà una, buscada
de l'any eclesiàstic. en el llenguatge del veritable amor en aqueix idioma cjue parla
El dia de la mort de !Nostre Senyor-ha dit molt bé un sense paraules i cfue actua sense fressejar.
autor-tancà tota l'època oberta amb la caiguda dels nostres
primers pares, i el dia de la Resurrecció en començà una 3 acjueixa frase, acfueixa portentosa paraula, de màgica^
divinal, tota vzssant de llum, esclatant de joia i perfuman
d'alegria forta i eterna és el vibrant i sublim clam d'Al·leluia.
"Diguem, doncs, tots i sempre Al·leluia!
JOAN DE LA FONT
FULLEJANT... Així es trobava plena com de costum el vespre
d'aquell memorable Dijous Sant que anem a explicar.
LA PROCESSÓ DEL DIJOUS SANT
En una de les taules, uns tres o quatre individus,
Per J. de la F . un d'ells d'ofici carboner, s'estava fent tot un tiberi
de xarel·lo i botifarres, acompanyant amb rialles i
J A fa tres anys que a Lloret no es celebra gran fumarel·la de tabac l'ambient fumós de tot l'es-
la tradicional processó del Dijous Sant, tabliment, quan en sentir el tètric sonar dels corns
la qual constituïa indubtablement un dels anunciadors de la processó que s'atançava, el carbo-
principals i més atraients encisos d'aquests dies sants, ner cridà grotescament l'hostaler amb una, la més
i contribuïa no pas poc a donar aquella fisonomia de sarcàstica blasfèmia.
dolç recolliment i de pietat popular tan característics
de la Setmana Santa en la nostra vila. —Ep, tu, Quelic—que així s'anomenava—por-
Tothom recordarà, en rememorar aquest acte, ta'm un parell més de botifarres i un bon got del ne-
aquella molt singular i estupenda gernació d'homes gre, que convidarem aquest escabellat que ara pas-
sols que concorria a acompanyar la sagrada imatge sarà.
del Crucifix i dels Sants Misteris.
Tant va captivar-me, aquest fet, l'atenció, que Què va haver dit?
vaig voler esbrinar les causes d'aquesta singular ex- Heus ací que en passar la sagrada Imatge pel bell
plossió de fe, i hom va contar-me la història següent: davant de la taverna, li sobrevingué al blasfem un
Ja fa força més d'una centúria. atac tan estranyi penós qup esfereïa els circumstants;
El que avui és Passeig de Mossèn Jacint Verda- es revolcava per terra i cridava desaforadament dient
guer era llavors tan sols un simple carrer compost de que es rebentava.
senzilles cases de gent pescadora en sa majoria. Els companys en adonar-se'n del cas greu, amb
Una d'aquestes era una taverna popular en la paciència i a pes de braços i amb tots els treballs, el
qual, sobretot en dies de festa, es congriaven a passar conduïren a casa seva. Una nerviositat, la mé« estra-
la tarda gent de tota classe. nya, el feia udolar pel camí, i desesperar-se i arren-
car-se els cabells a grapades fins a quedar-se calb del
tot.
I quina coincidència! En el mateix moment en
què el Sant Crist feia l'entrada de retorn a l'església,
aquest arribava a casa seva, però caient aplomat i
mort dels fornits braços dels que l'acompanyaven.
Aquest cas, com és de suposar consternà extra-
(Continua a la pàgina 4)
