Page 15 -
P. 15
ROBERTO BOLANO,
RETRAT
• Lourdes Domenech
Roberto Bolaho. Santiago
de Xile (1953), Blanes
(2003). Poeta i novellista.
Escriptor inconformista,
independent, radical... No
és gens senzill descriure
un personatge que defu-
gia de tôt formalisme. Un
personatge forjat per les
experiències de la vida. I
no pas per experiències
favorables.
Bolaño sempre va voler ser escriptor. Inicialment poeta. Les sèves Només coneixien els seus secrets aquells amb qui xerrava sovint i
primeres temptatives en l'escriptura comen per l'estretor del vers ¡ per amb els quais Bolaño descubría parceNes de la seva persona. El seu
¡'amplitud del pensament. La poesia era un gènere idoni per cridar, per amie, el pastisser, a qui llegia retalls de les seves novel-Ies, o el guar-
mostrar la insatisfacció contra la societat. Però viure de la poesia no dia municipal amb qui compartía la inclinado pels jocs de simulado,
era fácil, ni a Xile ni a Mèxic, ni a Paris, ni a Barcelona, ni a Girona, o l'estudiant que volia ser escriptor i li confessa el seu secret, o la
indrets on va viure i escriure frenèticament. On va escriure poesia i professora d'institut a qui avançava fragments de la seva producció,
prosa. De fet, va haver de decantar-se per la prosa, per nécessitât, en o la mare que com eli recullia el fili a la porta de l'escola... Tots ells
el sentit estríete del mot. Empès per la gana, no perdia l'ocasió de pre- van assistir amb sorpresa, però amb credulitat, al majúscul ascens
sentasse a concursos literaris de provincies, amb la intendo de veure de l'escriptor. De bohemi de golfes a escriptor d'avantguarda, réfèrent
com el reconeixement de la seva inventiva el permetien viure uns inexcusable tant dels joves escriptors llatinoamericans de l'ultima
mesos dedicai exclusivement a rotici d'escriure. Eschvia esgarrapant generado com d'altres autors contemporanis com Vila-Matas, Cercas,
temps a les altres feines que li permetien sobreviure econòmicament. Garcia Porta... amb els qui compartía copes, lectures i inacabables
sense massa alegries. Llamadas telefónicas.
Parlar de Bolaño és parlar del Bolaño vigilant de camping, del renta- Tots van veure com aquell tipus curios, tertulia incansable que ho
plats, del cambrer, del descarregadorde vaixells, de l'escombriaire. del llegia i ho sabia tot, era un nom famós que sortia a la primera plana
venedor de bijuteria... Tot i les pénuries que va passar, es va mantenir dels diaris d'arreu del món, un escriptor que era dipositari de molts
fidel a la seva única i insubornable vocació: l'escriptura. Bolaño va fer premis i de l'obra del qual se'n feien traduccions.
de la seva vida la matèria primera de la sevâ literatura. EH era Roberto
Bolaño i Arturo Belano, el detective salvaje. EH era també l'individu que El benefici economie dels premis li va permetre adquirir un cèntric
sota un aire de poeta maleït passejava per Blanes amb un abric llarg, pis al carrer Ample, que ben aviat va convertir en una mena de con-
negre i una cigarreta sempre encesa a la mà. A finals deis setanta. sulat literari, pel qual desfilaven molts escriptors en una mena de litur-
quan va arribar a Blanes, només era un immigrant llatinoamericà que gia amistosa sempre renovada telefònicament. Tanmateix va seguir
buscava feina. En el bar o en el café, feia particep a tothom del seu pagant el lloguer de l'humit i estret apartament que tenia al carrer del
món particular. No amagava la seva dèria de ser escriptor, però aquells Lloro. El paradis de la seva creado. Una mena de cubicul on Bolaño
que el coneixien en ambients que fàcilment podrien dur el qualificata produïa infatigable la seva obra. A Bolaño no el perdien els premis
ó'undergrounds, passaven per alt aquest detall. Per damunt de tot, -potser si l'etern femeni. Mai es va considerar un idol, un heroi. Quan
era un col-lega de barra, de cendra. Semblava un tipus sense ofici ni li va arribar el reconeixement oficial de la seva obra, eli feia temps que
benefici. D'aquells que en poca cosa en tenia prou per viure. Un noc- gaudia del dels seus amies, lletrats o illetrats tant se val. Va ser un
tàmbul, de paraula fácil i diseurs hipnòtic. Un outsider social que havia viatger que va fer de Blanes la seva itaca. El 1999. en el pregó de festa
après a adaptar-se a les maies circumstàncies. Un critic de qui sortien major, s'autodefinia com un sudaca, que havia arribat al seu Blanes
judicis implacables i sense concessions. Primerament, quan els qui somniat literàriament gracies a Marsé. En aquella ocasió, ni l'exit ni
l'escoltaven ignoraven o dubtaven del seu talent d'escriptor, els seus la tama - j a havia aconseguit diversos guardons- van condicionar un
comentaris despiatats sobre tal personatge, tal llibre, tal actor o tal íet diseurs subversiu, sincer que va despullar de tot convencionalismo i
eren valorats des del sedas del fracàs, de la frustració. Posteriorment, durant el qual va homenatjar els amics anónims, alguns d'ells morts, a
quan l'exit - i per atzar- el va posar en primera línia, amb la publicado mes de parlar de la marginalitat en qué va viure.
de les seves obres i amb el reconeixement deis premis -l'Herralde. el
Rómulo Gallegos, el del Consejo Nacional del Libro, el del Círculo de Bolaño era un malalt de la literatura que estava malalt. La malaltia
Críticos de Arte- la inclemencia amb qué emetia les seves opinions va que patia, potser fruit d'un temps dilatât d'excessos, va anar minvant
ser la seva carte d'identité, un tret indisociable de la seva personalitat els volums del seu rostre. La malaltia va deixar la seva petja en les
literaria. Tot i això, era un personatge fet per l'adversitat que va enca- Unies del front, en els plecs groguencs d'uns dits artifexs de la paraula.
rar l'exit amb un somriure de biaix. La malaltia va escurçar salvatgement el sou temps, la seva vida. No va
fer possible una treva. que fent contrapès, que anivellés els pois d'una
Bolaño es deixava veure força pels carrers del case antic de Blanes. vida viscuda entre dos extrems: el silenci de la pobresa i l'estrèpit de
Sol amb el diari sota el braç. Sol amb pel-lícules de lloguer a la mà. l'èxit.
Sol assegut en un banc davant de mar. Sol llegint sota l'escalfor del sol
de l'hivern, en una plaça. EH i la Carolina, la seva dona. EU i Lautaro, Els darrers anys, Bolaño conscient del compte enrera que havia
el seu fili. Eli i la petita Alexandra. Sempre amb pas lent. Xuclant amb encetat un mal diagnostic, s'havia entregat com mai a la teina d'es-
destici la cigarreta com qui estira de ben endins les idees per vomitar- criure. No va acabar la immensa obra, 2666, que ara publica el seu
les com el fum i impreganar-ho tot. editor i amie, Jorge Herralde. Bolaño escrivia amb destici, era la seva
gran passio. Escriure era la seva gran estrategia de vida. EH que era
Eli era l'individu que molts blanencs coneixien de vista, tanmateix gran aficionat ais jocs de roi, va dibuixar la seva propia existencia
ben pocs sabien què s'hi amagava darrere la negror d'aquell hàbit, représentant diversos papers. protagonitzant diverses aventures.
darrere les lents ¡ohnlennon. els rinxols desmanegats i els registres Arríscant sempre. En la vida i en la literatura. Fidel ais seus planteja-
d'una mirada a voiles somrient i irònica, a voltes amarga o tendra. ments, ais seus principis. Al capdavall, immutable a les modes i a les
tendèneies. •
