Page 2 -

Les meves visites a Pons Guri
Els meus primers contactes amb el professor Pons Guri es van iniciar l’any 1990 arran
de la preparació del meu llibre La Marina Mercant de Lloret, per al qual, a més de la
informació que em va proporcionar i els suggeriments que em va fer per millorar el
contingut i la presentació d’algunes parts, em va honorar escrivint-ne el prefaci.
Durant el temps que va durar la preparació del llibre van sovintejar les meves visites a
l’arxiu Fidel Fita d’Arenys; visites que van continuar després, a vegades simplement per
saludar-lo i passar una estona escoltant les seves disquisicions sobre el gran nombre de
temes dels quals era un gran coneixedor, i jo, haig de confessar-ho, un ignorant.
Les meves vistes van intensificar-se durant els períodes que vaig dedicar a la preparació
de dos altres llibres: la biografia de Joan Monjo i Pons, editada pel Museu de la Marina
de Vilassar, que també em va prologar, i el llibre La Confraria de Sant Elm de Lloret.
Un fet que no es pot passar per alt és que quan anaves a visitar Pons Guri en el seu
“santa santorum” de l’arxiu Fita d’Arenys en cerca d’informació per a la feina que
estaves fent, havies de comptar que, abans que poguessis exposar-li el motiu de la
visita, havies d’escoltar, si no una lliçó magistral d’una de les àrees que dominava, les
Record inesborrable
Si hi ha una persona que m’hagi deixat una mostra ben clara d’amistat, de servei,
d’interès per la marxa de tot, de bondat, de conseller infal·lible de la meva família,
aquesta ha estat, sens dubte, la de l’irrepetible arenyenc Josep M. Pons i Guri.
L’amistat ja venia de la relació que tenia amb el meu pare, a causa de les coincidències
de caràcter i d’afeccions. En mi (únicament ens portàvem sis anys de diferència) sempre
va tenir un cordial company. Vaig ajudar-lo en les recerques que feia entre la gran
quantitat de documentació que havia reunit el meu pare, i que tractava sobre diferents
aspectes de la nostra vila o sobre d’altres poblacions ben properes.
En Josep M. Pons també em fou d’una gran ajuda quan, durant vint-i-tres anys, vaig estar
servint a la vila de Lloret com a jutge titular. Llavors, com que a Blanes no hi havia Jutjat que va fer amb el seu company de feina, l’Hug Palou (a qui, darrerament, trucava per
d’Instrucció, em tocava fer algunes gestions ben complicades; però, afortunadament, ell
sempre ens assessorava i ens indicava la manera més correcta en què havíem de procedir.
En un parell d’ocasions em va haver d’acompanyar cap a Madrid per tal de donar-me
suport, jurídicament, en uns assumptes legals ben complexos. En els dos viatges que
varem fer amb tren, ens van passar unes situacions de comicitat extrema que, al cap
d’uns anys, encara recordàvem amb rialles.
En una altra ocasió, i amb motiu del meu doctorat de farmàcia que tractava sobre
L’Avi Pons
Entre el col·lectiu d’arxivers, en Josep M. Pons i Guri era conegut, de forma entranyable
i amical, amb el sobrenom de l’avi Pons perquè, efectivament, era el degà dels arxivers
catalans.
Recordo bé la primera vegada que vaig parlar amb ell: em trucà per telèfon i va demanar-
me si podia fotocopiar-li un article que ell mateix havia escrit per a la revista “Lloret
Gaceta”. Després, els contactes i les visites van anar sovintejant. Les seves salutacions
eren ben afectuoses: “Què fan els de Lloret?”, solia preguntar-me quan em veia arribar.
En una ocasió, amb motiu d’una trobada d’arxivers a Barcelona, ell estava assegut
comentant diferents qüestions a d’altres companys de professió i, tan bon punt em va
veure, aturà la seva conversa i entonà amb veu potent: “Costas las de Levante... playa
la de Lloret!”. No cal dir que les rialles s’estengueren per tota la sala.
Anècdotes a part, a en Josep M. Pons li he d’agrair un munt de coses: em va ensenyar,
em va guiar i em va informar sobre tot allò relacionat amb la història i la documentació
de Lloret de Mar. L’any 1995, quan va venir a fer el pregó de la festa major, vam
estar parlant llarga estona sobre el pergamí de l’any 1001 que marca els límits del
que havia de ser, més endavant, el terme de Lloret; i fou llavors quan, amb mirada de
murri, va engegar: “i quan arribi el 2001, aquest Ajuntament no farà res d’especial per
commemorar el mil·lenari?”. Alguns anys més tard, va fer una visita al nostre arxiu
2
explicacions i comentaris sobre algun dels treballs que tenia en curs, perquè Pons Guri va
ser un incansable estudiós fins als últims moments de la seva llarga vida.
A vegades pensava que ell ja sabia que de les seves explicacions el teu interès no
devia ser pas massa gran; però que tal vegada ho feia per analitzar la teva atenció i
reaccions.
Un cop l’home s’havia esplaiat, no escatimava temps ni interès per procurar-te tota la
informació al seu abast sobre el tema de consulta, perquè era gran coneixedor dels dos
temes dels llibres de Monjo i Pons i de la Confraria de Sant Elm, atès que Monjo i Pons
va intentar ressuscitar l’Escola de Nàutica d’Arenys a la qual Pons Guri va dedicar algunes
de les seves publicacions, i, quant al segon llibre, a Arenys també va existir una Confraria
de Sant Elm de la qual l’arxiu serva una extensa informació.
Pons Guri, ha estat per a mi l’home savi, un bon amic i un gran col·laborador en les
meves molt modestes incursions en el terreny de la investigació.
Agustí Ma. Vilà
l’evolució de les farmacopees i les concòrdies catalanes del s. XVI, em va dedicar un curs
intensiu de quinze dies per tal d’introduir-me en la paleografia llatina i la lletra gòtica.
El vaig visitar diverses vegades a l’Arxiu Fidel Fita i sempre vaig quedar admirat per la
gran quantitat d’assumptes que tractava i pels amplis coneixements tècnics que tenia.
Tot i que sempre estava ocupat, encara va trobar prou temps per col·laborar en el
mil·lenari de la vila de Lloret de l’any 1966 i per publicar, l’any 1976, el Llibre de Santa
Cristina de Lloret, que conté una àmplia història sobre el nostre estimat santuari.
En aquestes curtes, però sentides ratlles, m’és del tot impossible compilar la gran
quantitat d’estudis i publicacions que va fer. No obstant això, recordo una de les darreres
demanar-li informació sobre la salut d’en Josep M.).
I encara, l’any 2001, va venir a Lloret amb la seva néta, la Margot, per presentar-li la
bona feina que havia fet amb el llibre del diplomatari de Lloret, publicat arran que es
commemoraven mil anys de la segregació de la nostra vila del terme de Massanet.
En fi, que aquestes sentides ratlles, sortides del meu cor, serveixin de suprem homenatge
a una persona extraordinària, única i incomparable.
Àngel Martínez
perquè estava interessat a veure els pergamins que havia cedit, feia pocs mesos, el Dr.
Josep M. Coll. Sorprès per la quantitat i qualitat dels documents, va etzibar al llavors
alcalde, Josep Sala: “escolta, amb tota aquesta documentació heu de fer el vostre
diplomatari!”. I més endavant, quan es va fer la cloenda del mil·lenari i quan es va fer
l’entrega dels treballs de transcripció dels documents que conformaven el diplomatari,
ens va sorprendre amb la proposta de fer una permuta entre dos pergamins que teníem
al nostre arxiu i que feien referència al terme d’Arenys, amb el pergamí de l’any 1001,
on es delimita el nostre terme municipal, i que es conservava a l’Arxiu Històric Fidel Fita
d’Arenys de Mar: “això us interessa, oi? doncs, vinga, vinga, fem-ho aviat!”. Fou un
gest que l’honora i que demostra l’estima que sentia per Lloret de Mar. Potser, algun dia,
la nostra població li hauria de fer un acte públic d’agraïment en reconeixement als seus
treballs i estudis que ens han permès conèixer la història medieval de Lloret.
En Josep M. Pons, fins al final de la seva vida (amb 96 anys!) sempre va estar envoltat
de documents i llibres, sempre estava treballant sobre un episodi o altre de la nostra
història; i per això, voldria acabar aquesta petita glossa amb la mateixa frase que va
deixar dita, poc abans de morir, al rector d’Arenys de Mar: “Descanseu Pons, que ja heu
treballat prou!”.
Joaquim Daban i Massana. Arxiver