Page 9 -

DOCUMENTS DE LLORET Font: Arxiu Històric de Girona. Fons natural de Lloret de Mar. Volum 30. Any 1601.

Una taba de 1601 Possiblement els Jurats de l’època tenien molts deutes en censals –una mena de
crèdits– i per això, més que exigir diners en efectiu, fan constar que l’arrendador
La documentació històrica referida a Lloret no es troba solament als arxius locals que s’esculli en funció de la seva oferta, haurà de “lluir i quitar” censals –o sigui
sinó que hi ha papers interessants en molts altres llocs, entre ells l’Arxiu Històric redimir-los– o pagar-ne les pensions, haurà de donar els rebuts corresponents
de Girona, on es guarden una bona part dels protocols notarials antics. És entre els (àpoques), i pagar les actes notarials dels diversos acords i contractes, a més de
manuals del notari i rector Jaume Felip Gibert que he trobat diverses tabes, una de constituir una garantia (fermança) per a tranquil·litat de tots.
les quals em plau comentar. Una taba era un plec de condicions per a portar a terme
una venda o encant o un arrendament o contracte semblant amb una relació molt Dels productes més destacats i de les unitats utilitzades es dedueix, evidentment,
explícita de l’objecte de la contractació. Aquest fet comportava una redacció llarga i l’existència d’un Lloret que viu, sobretot, del mar i del camp, amb un complement
detallista. Per això, quan, en la vida corrent, una persona explica a una altra moltes d’artesans que resolen les altres necessitats. Com a tast d’aquest tipus de document,
coses amb tota minuciositat i reiteració, en el llenguatge col·loquial diem que “li ens sembla suficient el que n’hem explicat.
donen taba”. Perquè la gent ho entengui fàcilment, podem dir que és un fet no
gaire diferent dels procediments actuals. L’Ajuntament, ara, no cobra directament Joan Domènech Moner
els impostos, sinó que hi ha una agència recaptadora que ho fa en nom seu a canvi
de quedar-se’n un percentatge. En els temps passats, succeïa una cosa semblant.
Els Jurats del poble –l’equivalent de l’Ajuntament d’ara- posaven a arrendament
–en el nostre cas per a un període de tres anys- el dret de l’anomenada imposició
major que era el que es pagava per poder entrar o treure, fabricar, vendre o comprar
mercaderies. L’acord entre els Jurats i l’arrendador es formalitzava davant de notari
i la taba –que tenia validesa anual i, per tant, s’anava renovant– reflectia tota la
casuística d’operacions i transaccions possibles i, alhora, a partir de les mercaderies
detallades amb més interès permet veure el tipus de vida o la dedicació primordial
dels lloretencs de l’època. La taba que comentem té uns quaranta apartats,
cadascun dels quals es refereix a un tipus de mercaderia o producte. En general,
observem que hi havia una imposició dominant gairebé per a totes les matèries,
que era de 6 diners per lliura de valor (o bé per altres unitats, de pes, de volum,
etc.), amb algunes diferències o variants. Aquests 6 diners, quan es tractava d’una
compra-venda, els pagaven per meitats, 3 el venedor i 3 el comprador. En el fons,
representava un percentatge del 2,5% sobre el preu de la mercaderia entrada o
venuda, atès que, com recordarà el lector, una lliura (que era una unitat només de
compte i no cap moneda de circulació legal, i que valia deu rals) equivalia a 20
sous i cada sou a 12 diners. Per tant, ja que la lliura, en definitiva, representava
240 diners, si per cada una se’n pagaven 6, representava una quarantena part, és
a dir, el 2,5%.

De quins productes ens parla la taba ? Del vi i del producte de la verema, de les
fruites seques, del peix fresc o salat, de la sal, de les castanyes i avellanes, de l’oli
(que, sorprenentment, explicita que no pagava imposició), de robes i mercaderies
diverses, dels cereals, de les arengades, de les espècies, de l’arròs, de la cera, de
la llana, del ferro, del cànem, del carbó, de la llenya, de la fusta, del vidre, dels
productes de l’esparter, del sabater, del terrisser, de les matèries que afecten l’hostal,
de les que empra el calafat, de les bótes i barrils, i d’alguns productes els noms
dels quals avui ens resulten absolutament desconeguts o sobre els quals caldria
aprofundir amb un estudi més extens que ara aquí resulta impossible. Afegirem,
com a curiositats, que la taba no s’oblida de recordar que les persones eclesiàstiques
són franques d’imposicions, així com els habitants de la ciutat de Barcelona si
mostren la franquesa. Si no es complia el que deien els capítols redactats (la taba)
l’infractor incorria en pena sancionable amb multa de 3 lliures, repartida així: una
tercera part per al denunciant, una altra per a la Justícia executant, i un altre terç a
repartir entre l’arrendador i els pobres de l’Hospital de la Vila.

Edició i coordinació: Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar. Redacció: C. Josep Lluhí, 24, 1r - Tel. 972 368 457 - Fax 972 373 181 - a/e: arxiu@lloret.org Amb el suport de:
Consell de redacció: Laura Bertran, Joaquim Daban, Joan Domènech, Jordi Padilla, Ignasi Riera i Agustí M. Vilà. Assessorament lingüístic: Oficina de Català de Lloret de Mar.
Impressió: Arts Gràfiques Cantalozella, SA. Tiratge: 1.000 exemplars. Dip. Legal: Gi-1.417/2003