Page 12 -

EL FONS DE LA PABORDIA DE LLORET A LA CATEDRAL DE GIRONA
A partir de la integració dels comtats gironins a l’ imperi de Carlemany, l’església
de Girona va rebre de les autoritats reials, comtals i de la noblesa del país,
diversos privilegis i donacions que generalment foren de terres de conreu. A les
darreries del segle XII, el capítol de la catedral de Girona posseïa nombroses
propietats esparses pel bisbat. Per tal d’ordenar i facilitar l’ administració d’
aquestes propietats, les seves rendes i vetllar per la recta observança dels seus
drets senyorials, la corporació capitular dividí el territori diocesà en dotze zones
que comprenien les propietats esmentades.
Aquelles zones o comarques reberen el nom de pabordies, al front de les quals
figurava un canonge o un prevere de capítol, encarregat de seva administració.
Les dotze pabordies reberen el nom dels dotze mesos de l’ any: pabordia de
gener, de juliol, de novembre.
La pabordia de Novembre. Per la seva importància, aquesta pabordia s’anomenà
ordinàriament pabordia de Lloret, puix aquesta vila en fou el nucli fundacional,
que en el decurs del temps s’anà ampliant fins a comprendre la major part de
les comarques de la Selva, del Maresme i del Vallès Oriental. Així podem citar
les parròquies de Campllong, Caldes de Malavella, Sant Cebrià i Sant Esteve de
Vallalta, Sant Esteve de Montestany, Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera,
Sant Martí de Partegà, Campins, Vilardell, Massanes, Hostalric, Grions, Buixalleu,
Arbúcies, Massanet de la Selva, Sils i Salitja.
La pabordia de Lloret conserva un important fons documental que s’inicia a mitjan
segle XI i arriba fins al segle XVIII. Això permet de configurar una panoràmica
molt complerta de la història de la vila de Lloret. La vila apareix documentada,
formant part del comtat de Girona, a les primeries del segle XI, ja esmentat, que
era possessió del vescomte de Girona Sunifred I. Però ben aviat l’alou de Lloret,
és a dir, el seu ple domini, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació
real o personal, passà a mans dels senyors de Sesagudes. Efectivament, el dia
23 de gener de l’ any 1041, el vescomte Guerau i la seva esposa Ermessenda,
vescomtessa, van fer una permuta amb domina Sicardis, esposa d’Umbert Odó
de Sesagudes, segons la qual donaven a l’esmentada Sicardis l’alou de Lloret,
juntament amb el castell i amb tots els seus termes, afrontacions i pertinences.
Lloret afrontava a Orient amb el terme de Tossa; a migdia amb el mar; a cerç
limitava amb el Mont Barbat i amb Caulès; a occident afrontava amb el puig de
Gironella i els termes de Blanes.
La menció del castell i de l’alou reclamen l’existència d’un nucli més o menys
nombrós d’habitants. El conjunt de cases més o menys disseminades fou constituït
en parròquia a la segona meitat del segle XI. El document de la dotació de l’
església ve datat del 23 de gener de 1079. Les donacions que fa la senyora
de Lloret ens deixen veure, ultra els béns mobles, les terres del terme, amb els
diversos cultius que hi conreaven els “rustici” o pagesos. L’ any 1104 la senyora
de Lloret fa testament repartint entre els seus fills un bon nombre de propietats
ubicades per tot el Maresme, Montseny, Osona, el Vallès, Gironès i Empordà.
El llegat del Castell de Lloret és el que més interessa per a l’ estudi i coneixement que requerí del rei Jaume I.
de la història de la vila de Lloret. Aquest passa a mans dels dos germans, Bernat
Gaucefred, l’hereu, i Bernat, bisbe de Girona. Ambdós germans el posseiran
conjuntament, en règim d’ indivisió sense cap condició. Tant pel testament
com pel document sacramental que juraren els almoiners sobre l’ altar de santa
Anastàsia de la Seu de Girona el 19 de febrer de 1104, fan ben paleses les
grans possessions de la família d’Umbert de Sesagudes, aquell qui en 1060 era
present, juntament amb els prohoms de la terra, a la promulgació dels usatges
pel comte Ramon Berenguer I.
12
Des del moment que els germans hereus de Lloret comencen a actuar, s’inicia
una nova etapa: la branca principal deixa els cimals del Montseny i s’instal·la a
Palafolls i adopta aquest nom, començant la nissaga dels Palafolls. Per la seva
banda, el bisbe Bernat Umbert, en fer-se càrrec de la seva part del castell de Lloret,
pacta una convinença amb el vescomte Ponç Guerau, a qui el bisbe encomana el
castell de Montpalau, a fi que en tingui la castellania per mà del comte Ramon
Berenguer III. Per la seva banda, el vescomte convé amb el bisbe que el castell
de Montpalau tornarà al fill de Guillem Umbert quan el bisbe ho disposi, tal com
el tenia el mateix bisbe.
Vers 1110, el bisbe Bernat Umbert emprengué viatge a Terra Santa, seguint un
costum molt arrelat a tot Europa en aquells temps, no sense haver fet testament,
el 7 d’ agost de 1109, puix tan llarg camí significava una vertadera aventura.
En el camí d’ anada o de tornada, el bisbe Bernat morí. En tenir notícia del seu
traspàs, els canonges de Girona obriren el testament que fou executat per ordre
del jutge Pere, el 8 d’ abril de 1110. El bisbe disposava, entre altres llegats, que
la part del castell de Lloret que tenia per la seva mare, passés íntegrament tal com
ell el posseïa, al capítol de la catedral de Girona. Aquesta donació significava que
l’honor del castell de Lloret seria compartit entre un laic, el senyor del castell de
Palafolls, i un senyor eclesiàstic, el capítol de canonges de Girona.
També cal tenir present que del testament destaquen dues coses: en primer lloc,
la quantitat de propietats de què disposava el bisbe Bernat, provinents de la seva
herència familiar; segonament, que d’ara endavant, el castell i la vila de Lloret ja
no seran possessió familiar únicament, sinó de dos senyors de diferent condició,
com ja s’ha apuntat. S’inicia una nova etapa de la història de la vila de Lloret.
Les relacions entre els dos senyors de Lloret passaren moments de bona entesa
i col·laboració, però també per temporades difícils o fases de competència. Sigui
per problemes econòmics dels castellans de Palafolls, sigui a causa de malures
o crisis més menys generalitzades, el cert és que ben aviat apareixen accions de
tipus econòmic relacionades amb el dos senyors lloretencs.
A 6 de gener de 1165, Bernat de Palafolls empenyora, al bisbe Guillem de
Peratallada i al capítol de Girona, el castell de Lloret amb totes les seves
pertinences, amb el castellà i tots els feudataris, dominis, usatges i serveis que té
en els termes de la parròquia de sant Romà de Lloret i de sant Esteve de Caulès,
per la quantitat de 243 morabatins.
Prop de mig segle més tard, el 1217, Guillem de Palafolls dóna al seu germà
bisbe, als canonges i als seus successors, tot allò que tenia en el castell de Lloret.
Tal donació era fruit dels empenyoraments esmentats i que no foren satisfets
íntegrament. Amb tot, els senyors del castell de Palafolls mantenien estretes
relacions amb el capítol gironí perquè compartien la propietat de la vila i castell de
Lloret. Com se sol dir, estaven condemnats a entendre’s; però també hi havia el
perill de caure en alguns abusos que enterbolien la mútua bona relació, com va
succeir a mitjan segle XIII quan Pere de Palafolls i el capítol tingueren una qüestió
A l’ últim quart del segle XIV la senyoria compartida “pro indiviso”, d’acord amb
el testament de domina Sicardis de Sesagudes, passa a ser senyoria única que
obté el capítol de la Seu de Girona mitjançant la compra de la part de Guillem
Ramon de Palafolls, per 82.500 lliures barceloneses.