Page 5 -

valor afegit
Tornar a començar
Les reserves que desperta la nova immigració entre la població
autòctona, sovint ella mateixa amb antigues experiències d’emigra-
ció, es poden explicar de moltes maneres abans d’haver de recórrer
a la xenofòbia i el racisme. Sempre m’ha semblat difícil de precisar
si la xenofòbia i el racisme són causa o, més aviat al contrari, conse-
qüència de determinats conflictes entre autòctons i immigrants. De
fet, m’inclino a pensar que, generalment, a l’origen dels conflictes
–quan n’hi ha-, no hi trobem raons ideològiques profundes, no hi ha
“xocs de civilitzacions” –per dir-ho com agrada a alguns tremendis-
tes-, sinó xocs d’interessos molt a ran de terra. I penso que, en tot
cas, aquest xoc d’interessos –pels llocs de treball, pels habitatges,
per l’ocupació de l’espai públic...- és interpretat en termes xenòfobs
o racistes pels mateixos implicats de totes dues bandes, simple-
ment perquè és el discurs més a la mà que té qui necessita interpre-
tar el seu malestar.
Crec, doncs, que les principals reserves –per dir-ho suau- que
provoca la nova immigració, no són conseqüència de cap a priori
ideològic. Sempre m’ha semblat que, sense mala fe, es podia en-
tendre el sentit dels que afirmen que “no són racistes, però...”. I, en
aquest sentit, de la idea que “fan les feines que ningú no vol fer” a l’
“ens prenen la feina que no troben els nostres fills”, o de l’ “amb els
seus impostos, paguem la pensions dels nostres vells” a “la immi-
gració ha fet perdre qualitat als serveis públics dels que gaudíem”,
no hi va una gran discrepància ideològica, sinó una gran distància
socioeconòmica entre els qui les sostenen.
També opino que allò que crea malfiança no sol ser el que mar-
ca les diferències més visibles. Trobo simplement ridícul que es pu-
gui pensar que, posem per cas, la desconfiança envers la població
musulmana tingui origen en la seva religiositat. Ni que la religiosa
sigui una de les diferències més visibles, marcades pels vels o les
concentracions dels divendres a les mesquites, en el fons és difícil
sostenir que això topa amb el “nostre” catolicisme. Al contrari, les
pràctiques religioses musulmanes allò que més recorden són els
comportaments propis del nostre passat recent. No són les dife-
rències més visibles les causes temor, sinó les que no sabem veure
clarament, les que només s’intueixen, les més opaques.
Doncs bé: crec que una de les causes de la reserva que se sol
tenir davant de la immigració és la sensació poc o molt exacta d’un
haver de “tornar a començar” en molts terrenys de les formes de la
vida social que, poc a poc, havíem anat canviant. Potser el més clar
celobert, opinions solvents!
5
³ Salvador Cardús i Ros,
Professor de sociologia a la UAB
i periodista
és en el camp de la igualtat de drets i consideració pública de les
dones. No és que ens puguem posar gaire d’exemple, però s’havia
avançat força respecte d’un parell de generacions anteriors. I és no-
tori que la població estrangera actual és, en moltes ocasions, just a
la distància d’aquest parell de generacions que aquí havien assumit
no sense esforç i conflicte aquest canvi de mentalitat. No queda bé
dir-ho, i per això se sol amagar, però una part molt gran dels casos
de mort de dones per la violència d’homes a l’Estat espanyol, és
entre població estrangera. És a dir, la gravetat de les xifres no es pot
atribuir indiscriminadament a un fracàs del nostre sistema educatiu,
sinó a un segment de població que, bé sigui per la cultura d’origen,
bé sigui per les dures condicions de vida de qui acaba d’arribar, té
unes taxes molt més altes de violència de gènere.
La reflexió la podem situar també en el pla de la salut. Algunes
pautes lentament adquirides de prevenció de malalties, tot just a
mig assolir, ara cal tornar-les a educar des del principi. Des d’hàbits
alimentaris fins a pràctiques higièniques. Confesso que es troben
dades disponibles que estableixin aquesta mena de diferenciació, i
potser és millor així. I no cal dir que l’arribada massiva de població
estrangera aguditza un problema que no havíem sabut resoldre cor-
rectament, com el de l’ús del català. O que l’arribada d’estrangers
introdueix noves tensions dins d’un sistema com l’educatiu, que ja
anava coix d’una cama.
Si és que el que sostinc és resultat d’un prejudici i pot ser des-
mentit per les dades, no cal dir que ho rectificaré. Però si és com
dic, penso que no és negant l’evidència que se superen les reserves
de què parlo. Personalment, no em costa gens acceptar que en
el balanç entre els nostres deficiències col·lectives i les virtuts que
mostren molts dels individus que s’incorporen a la nostra societat,
potser guanyen les darreres. Per exemple, en voluntat millora perso-
nal o capacitat per a l’esforç. Encara més: a la vista de certs com-
portaments individuals d’alguns autòctons, però també observant
segons quins programes d’algunes cadenes de televisió, és clar que
la regressió en certs nivells de civilitat ens guanyem tots sols.
Però no excloc que un cert desànim col·lectiu sigui conseqüèn-
cia d’aquesta sensació, ni que en molts casos individuals pugui ser
injusta i cruel, d’un haver de “tornar a començar” a fer camins pels
que sabem que s’hi avança amb molta lentitud. I, a l’hora de re-
soldre conflictes socials, tan perillós és caure en l’alarmisme sense
fonaments com en l’optimisme cec. J