Page 2 -

1— AIRES LLORETENCS

Avui presentem ampliada la nostra secció amb un bell estol d'elements nous.
Tots aquests joves i nens, en presentar-se en aquest saló per primera vegada, copsaran aquest viu
contrast de llum que s'endinsa en la fosca, que harmonitza amb la fusta regada de fresc, que copsàrem no-
saltres, tots tremolosos, en preseniar-nos també per primera vegada davant aquell selecte públic que om-
plia de gom a gom el saló de les Escoles Parroquials.

I seguirà la dança del temps...
Perquè «TALIA» no és una associació com moltes d'altres que en el transcurs dels anys hem vist
sorgir i desaparèixer com alenades damunt un mirall...
Els joves de Lloret senten com els de tot arreu l'afany d'associar-se i l'ideal de les coses, però un
cop efectuada l'associació hom s'adona de què els manca la força que cal per a preserverar-hi. De primer
antuvi s'hi allista tothom, creixent com l'herba, però d'un a un van mancant tots i s'acava per extinció En
totes aquestes associacions margeix un indispensable que assumeix totes les responsabilitats i s'encarre-
ga de lots els maldecaps; no el secunda ningú, així el foc no pren i el dia que manca l'indispensable man
ca tothom Aquesta mena d'obres, a Lloret, són com la barra de metall que es manté incandescent tant
com té la teia encesa a sola, però que s'ennegreix i s'apaga amb rapidesa així que li manca aquella flama;
són objectes il·luminats, no lluminosos; no són com l'estopa que pren de seguida i el foc resta ablamat
encara que es perdi la teia.
TALIA ha demostrat captenir-se sempre d'una manera diametralment oposada TALIA ja du imprès
el segell d'una obra típicament lloretenca; del nostre antic saló tolhom en diu a TALIA, nosaltres mateixos
no sabem resistir l'impuls i també en diem A Lloret fer TALIA i fer teatre ja han esdevingut sinònims.
Aquest gran coneixement que el poble té de nosaltres ens estalvia en aquesta avinentesa de mani-
festar el nostre programa i de fixar posicions.
Pa temps que en un memorial que vàrem presentar en particular dèiem textualment.
«Malgrat el llarguíssim període d'inactivitat forçosa per què està travessant «LA TALIA LLORE-
TENCA» es manté encara com quelcom ben viu en la memòria i en el desig del poble, i els seus mem-
bres, encara ben units, esperem amb confiança un demà millor per a poder seguir treballant, com si res
no hagués passat, pels seus ideals de Pe i Pàtria».
Aquest demà millor és avui, i amb aquests propòsits de sempre per ensenya seguirem, si Déu vol,
la nostra actuació.

En assistir a aquestes vetllades literàrio-musicals, no ho féssiu pas creguis de què haveu de gustar
les delicadeses d'una realització artística impecable, de què haveu d'endevinar en els nostres joves actors
la presència del geni, no; les nostres vetllades són reunions eminentment familiars. TALIA és un vertader
Patriarcat; els goigs i planys de cadascú troben ressò en la col·lectivitat com dintre una família nombrosa.
I quan existeix aquesta correntia afectuosa entre els membres d'una família, no calen pas certament genia-
litats perquè tothom es complagui mútuament amb les pròpies obres que, plegades constitueixen l'obra
de tots.

Mai no hem cregut—ni de bon tros—presentar TALIA com una obra perfecta en totes les seves
coses i en tols els seus caires, fins al punt de no trobar hi res a dir l'esperit més refinat i selecte, però
aquesta diem-ne imperfecció ha estat mirada tostemps per nosaltres i pels nostres digníssims superiors,
amb amor, puix que constitueix la substància del nostre apostolat. I si totes les coses fossin perfectes
£d'on copsaríem el mèrit de millorar als demés i de millorar nos nosaltres mateixos?

Potser, malgrat els nostres bons desitjós, tothom no és amb nosaltres, la nostra obra no és plaent
a tothom. Davant d'aquest fet perfectament lògic només podem fer-nos el propòsit de procurar, poc a po-
quet, fer-nos dignes, si en quelcom no en fóssim, de l'afecte de tothom. Mentre d'acord amb la Divina
Voluntat, que com diu Sant Agustí, prefereix treure bé del mal que no pas permetre la inexistència
d'aquest, seguirem el camí emprès al marge de la política i de les baixes passions.

...Com els gregs,, que enmig la barbàrie escrivien els seus poemes, esculpien les seves estàtues i
bastien els seus monuments

...Com els monjos pacientíssims de l'Edat Mitjana que, enmig de l'ardor de les lluites, recollien i
perpetuaven el tresor de la cultura antiga per a llegar-la a les futures generacions.

•••-•%

Ara, abans d'acabar, ens cal, en primer lloc, posar de manifest d'una manera especialíssima la
magna figura del nosfre volgut i insigne compafrici, Doctor Raül Roviralta i Astoul, el qual no ens ha
regatejat res per tal que la reempresa de les nostres activitats teatrals fos ben aviat un fet, i remerciar tam-
bé a tots aquells distingits senyors que l'han secundat ben dignament.

(Continua a la pàgina 8)