Page 2 -
P. 2
1— AIRES L-JRETENCS
Tot
H EUS ací unes festes les méscontraposades EL CARNAVAL
a l'esperitcristià, tant pel seu origen comper
la manera de celebrar-se. Demés, en aquestes festes, els soldats elegien d'entre els
seus companys, el (\ui més els semblava escaient, al cjual
Jntiguament l'any començavapel mes de mar l'anomenavenel rei del carnaval; el condecoraven amb to-
tes les insígnies reials i el revestien del més ample i absolut
cjue coincidia amb l'arribada de la primavera. poder sobre d'ells, per durant aquells dies, si bé el diatrigès-
sim devia deixar-se sacrificar a l'altar del Déu Saturn.
J tant la Qrècia antígua com els romans festejavenl'en-
trada al nou any amb una processó saturnal degran xibar- Els que, grat sia a Déu, posseïm el gran tresor de la fe,
ri, arriant un vaixell amb rodes (currus navalis: carnaval), desgreugem a Jesús, singularment en aquests dies saturnals
tot cantant i dansant de la manera més ridícula i llicenciosa. cjue s'acosten, de les innombrables befes i obscenitats en el
fang de les quals el món es revolca, cobrint-se amb ladesca-
Al propi temps, en acjuesta processó, s'invocaba l'ajut rada disfressa per a esborrar-se tan vilment la seva magna
dels flnats per tal de què protegissin la nova anyada, i a fi dignitat de fills de Déu.
de sensibilitzar la cerimònia de la manera més plàstica, gran
nombre de ciutadans es prestavena personificar-se de calave- Divertim nos, sí, però sense ofendre Déu, seguint el con-
res, cobrint-se amb un llençoli tapant-se la faç amh màs- sell del Sant Profeta David: "Serviu al Senyor amb alegria».
cjueres les més grotesques.
JOAN DE LA FONT
UNA MICA DE LLATINORUM sa de la llengua catalana havem de fixar-la per allà
als segles VII i VIII de la nostra era.
Per Ignotus !
Sigui com sigui el que ara ens interessa és el po-
A AMB les sis centúries (s. III abans de guer dir que la llengua llatina és mare de la catalana
J. C. fins al s. IV després de J. C.) (com ho és també de la castellana, francesa i d'altres);
que durà la denominació romana a que hi ha hagut un temps en què el llatí era la nos-
la península Ibèrica, res no té d'estrany que hagin tra llengua vulgar, i que d'aquelles vetustes edats
quedat per casa nostra, copiosíssimes petjades de la ens queden tot un reguitzell de frases o locucions al-
influència d'aquell poble avassallador, més que més gunes de les quals són emprades com adagis i que
d'un poble com el Romà, de temperament monopo- les altres han passat al domini dels escriptors els
litzador, el qual de bon grat o per força sempre quals les usen, com a llengua sàvia, per a donar més
imposava les seves lleis, els seus costums i la seva fermesa i valor als seus escrits.
llengua als pobles vençuts.
Una de les més poderoses influències fou la de Heus-en ací algunes.-
l'imposició de la seva llengua: el llatí.
Consumàtum est.—Tot està acabat. Ja està llest.
La llengua llatina, doncs, fou a casa nostt a, i ai-
xò durant molt i molt temps, la llengua diem-ne ofi- Currente càlamo.—Escriure ràpidament, sense re-
cial. flexionar.
De primer, naturalment, fou el llatí que parlava Lapsus linguae.—Falta escapada a la llengua. Una
l'imperi barrejat, però, amb les diverses llengües dels relliscada en el dir.
pobles que anteriorment havien passat per la penín-
sula (celtíbers, fenicis, grecs, etc.) abans de venir els Lapsus càlami.—Una relliscada en l'escriure.
Romans. Després passà a ésser un llatí vulgar que Ex libris.—De entre els llibres.
anà decaient més tard poc a poquet fins a desaparèi- 7inis coronat opus. - El fi corona l'obra. Això és
xer del tot amb la formació de la nostra parla catalana. el fi de l'obra.
«Resta desconegut—escriu Manuel Garcia Sil- J-lodie mihi,cras,tibi.—Avuijo, demà tu. Avui per
vestre en la seva «Història Sumària de la Literatura mi, demà, per tu.
Catalana»—i per altra banda és molt difícil de fixar,
en quina època desaparagué l'ús del llatí com a llen- Inter nos.—Entre nosaltres.
gua del poble, és a dir, en quina data l'idioma català "Magister dixit.—El mestre ho ha dit.
feu l'emancipament per haver assolit ja Testat de CMens sana in córpore sano.—Anima sana en un cos
domini públic». sà.
Júodus vivendi.—Manera de viure.
Per referències, però, de la mateixa obra d'aquest TÚotii proprio.—De la seva pròpia voluntat.
historiador; podem afirmar que la naixença i infante- Jiihú novum sub sole.—No hi ha res nou sota el
sol.
íí metancjere.—No em toqueu pas.
(Continua a ïa pàgina s)
