Page 10 -

JIDEUA LA (SANOÏDA

El divendres dia 19, poc després de començar la classe a les escoles, va venir-me una de les nenes
a fer-me saber que la del seu costat plorava perquè havien mort una veïna del seu barri. La vaig
cridar i fou d aquesta manera com vaig enterar-me que el dia abans, el divuit, a la caiguda de la
tarda, la Càndida Masgrau havia deixat la vida arran de carretera, de pas, cap al barri de Puig Ven-
tós, més conegut precisament per Barri de la Càndida. Va ser una gran, una trista sorpresa. Difí-
cilment sabrem imaginar-nos ara aquell barri sense 1 autoritat moral d'aquesta dona senzilla, que
lluitava perquè aquell troç de Lloret anés tirant i superant-se. Era, d altra banda, un d'aquest tipus
pintorescos dels pobles que queden inclosos en la història local.

Recordo, poc després d ïiaver sortit elegit conseller, una visita a aquell barri. Confesso que abans
no hi havia estst mai i que, en aquesta ocasió, vaig aprofitar que hi havia de recollir la clau de
Sant Quirze. Suposo que la visita d'un membre de l'Ajuntament - en que fos d'unccàrrec tan poc
resolutiu - li devia fer gràcia. En pocs moments i a base de quatre renecs ben sonors va tenir gai-
rebé formats a punt de passar revista bona part dels habitants del barri, des del qui m Tiavia de
deixar la clau fins als que van sortir moralment convocats per la seva representant i que, entre
tots, van explicar-me quatre o cinc problemes d'aquella zona. Ja sense que me 'n parlessin vaig
veure que els carrers estaven molt malament, que hi ha un transformador de la llum arran de ca-
ses, entre altres coses.
Ah ! - va exclamar la Càndida - i a veure si fas posar sa placa d'aquest carrer, que s'ha de dir de
Sant Ramon, en record des meu home, que s'ho deia.! ( Ramon Poch, efectivament )Sempre
que pujava per allà dalt, la Càndida era la que venia a saludar-me i a explicar-me les novetats, des
de les que feien referència a la gent a les que es referien a la criança de gallines al descampat o a
aquell cavallet que havia nascut en el mateix barri. De tot això En Candel n'hauria fet una bona
novel-la.

Altres vegades ens trobàvem a l'Ajuntament mateix, fins i tot quan jo no era regidor. Ella hi ana-
va a solucionar problemes i jo a veure l'Esteve Fàbregas per alguna qüestió de dades històriques.
Ja se sap que quan es troben dos beneits que tenen la mateixa dèria, la cosa es fa llarga. Això pas-
sava amb l'Estevet i jo. Tocàvem tots els punts pensant que ningú esperava i, a vegades, en sortir-
ne em trobava amb ella, asseguda a la cadira.- Recony - em deia expressivament -. Si m'arribo a
pensar que només éreu vosaltres dos que xerràveu de ses vostres coses, prou foto un crit, qui tinr

de fer es dinar jo i vosaltres ja ho teniu tot fet !
En alguna d'aquelles trobades ja havia dit jo que la CAndida hauria d' haver estat regidor pel dis-
tricte de Puig Ventós. A fi de comptes, d'una Càndida se'n podia esperar una " candidatura ...'"'
Ara, tots aquests records i aquestes sortides humorístiques tenen l'amargor de la tragèdia. La Càn-
dida, que junt amb el seu marit, van ser els fundadors d'aquest barri de Lloret, ha deixat la pell
a la carretera, quan se n ' h i tomava. Ha mort com la gent senzilla i humil, com a conseqüència
indirecta de l'allunyament del lloc i de tantes altres circustamcies que s'haurien de subsanar.
L'Ajuntament feia poc que havia aprobat la construcció d'un camí digne d'accés, si arribava una
ajuda de la Dipuatció. D'altra banda, poc més enllà, a la cruilla de les dues carreteres - la de Gi-
rona i la de Blanes - pel juny ha d'estar fet el pas elevat, és a dir, el clàssic trèbol que veiem a les
autopistes. Però la sang de la Càndida, vessada arran de carretera, sota les rodes d'un vehicle que
per no atropellar el gos es va tirar sobre d'ella, ens recorda - em sembla - que el barri de Puig Ven-
tós necessita moltes coses més per la seguretat de la seva gent i, en especial, de la mainada que en
número de quaranta o cinquanta han de passar i traspassar diàriament per anar a l'escola. Potser
cal un pas elevat, per a personas. El nivell ho permetria bé. Caldrà que entre tots hi pensem i els
que podem, ho intentem solucionar. Cal que no morin més persones en les nostres carreteres.

L'endemà de la mort de la Càndida, el seu gos, causa de l'accident, moria també sota les rodes
d'un altre cotxe, de tant d'anar amunt i avall buscant la mestressa. Una anècdota certament en-
tendridora. Un parell de dies més tard, el rètol, en català, del carrer de Sant Ramon, era posat a
la pared de casa la Càndida, Però quan tot això ha succeït, quan totes aquestes anècdotes s'han
fet realitat, la Càndida era ja un cos inert que acompanyàvem al repòs definitiu el dissabte dia 20.
El barri de la Càndida és un barri de Lloret que necessita atenció. Encara que per això s'hagi de
marcir alguna flor d'un jardí del passeig o quedin sense alfaltar carrers de la zona residencial. Es-
tic segur que tots n 'haurem pres consciència. Encara que hagem de reconèixer que hem fet tard.

• 10 LLORETGACETA ""^ JOAN DOMÈNECH MONER

__—__----_-^--_---_————-—--—-—--^.—--—-.^_---_