Ves al contingut. | Salta a la navegació

Servei d'Arxiu i Gestió Documental

La prometença d’Es Gavatx

Data

5 d’octubre de 1894

Fet històric / tradició

La llegenda d’Es Gavatx, està basada en el naufragi del mariner lloretenc Pere Riera i Bruget a bord de la fragata Barcelona l’any 1894. El vaixell va anar a la deriva durant quatre dies. Desesperats, a la tripulació només els hi quedava tenir fe i encomanar-se a la seva patrona Santa Cristina. Malgrat el contratemps, van ser finalment rescatats per un buc noruec que viatjava cap a Florida.  IMG_retaule_gavatx

En la llegenda, publicada per Esteve Fàbregas al seu llibre La cultura tradicional i el parlar de Lloret,  hi ha diverses modificacions del fet real. La fragata que, pren el nom fictici de Diana, naufraga a la Mar Gran, l’oceà Atlàntic, i Es Gavatx s’està cinc anys donant voltes en algun indret del món, d’hospital en hospital, havent perdut la memòria.

El SAMLM, en aquesta adaptació, fa arribar al nàufrag Pere Riera fins a Nova Orleans, ruta que es correspon amb el fet històric del naufragi. De la mateixa manera substituïm el nom de Diana per Barcelona que era el nom real de l’embarcació on viatjava.

 

Llegenda

La foscor de la Mar Gran l’envoltava. Els llamps i els trons s’allunyaven però una pluja intensa encara queia al damunt d’una mar embravida. Tenia tot el cos garratibat com a conseqüència d’un fred intensíssim que s’havia ensenyorit del seu cos.

El lloretenc Pere Riera, de motiu Es Gavatx –perquè havia viscut molts anys a Marsella fent de mariner-, pràcticament a la deriva enmig de la mar, recordava com s’havia esdevingut la catàstrofe que l’havia portat a aquella terrible situació. El seu vaixell, la goleta Barcelona, que feia setmanes havia arribat a Nova Orleans, als Estats Units, procedent de Catalunya, acabava de sortir del port de la capital de la Louisiana i mentre es trobava a l’alçada de les costes de la Florida es va veure sorprès per una terrible galerna al bell mig del Carib.

En Pere Riera recordava com, en el moment en què gairebé tot estava perdut, el capità del vaixell, el senyor Josep Sintes, amb tota la seva tripulació al voltant del pal major, féu el senyal de la creu amb un ganivet i digué:

-Per la Santa Creu! –i féu el senyal de la creu un altre cop-. Per Sant Marçal! –i va tornar a fer el senyal de la creu-. Per la voluntat de Déu nostro senyor!. El capità, amb aquelles paraules sagrades, pretenia conjurar les forces celestials per salvar les seves vides en aquell gravíssim destret.

Tanmateix, una estona després una onada gegantina va deixar el vaixell molt malmès. En Pere, juntament amb els mariners de la Barcelona, va aconseguir salvar la seva vida. I ara es trobava d’aquella faisó, mig mort de fred, mirant de salvar el vaixell enmig d’una tempesta tropical.

I aleshores en Pere se’n recordà de la seva dona, na Roser. I se’n recordà de Lloret, la vila que l’havia vist néixer, de la llum que desprenia a l’estiu, de les excursions a sa Roca Grossa amb els seus amics de petit, de com sortia a pescar amb els seus germans, del moment en què va conèixer a la que seria més tard la seva dona... i es va jurar que no volia que aquells records morissin per sempre a les profunditats d’una mar llunyana. I féu una prometença a Santa Cristina, patrona de la seva vila estimada, que estava recollida en una ermita situada en un joliu racó de la costa de Lloret. Una promesa que compliria si aconseguia tornar a Lloret amb els seus éssers estimats.

Dies després van arribar els rumors a Lloret del naufragi de la Barcelona. Tots els seus tripulants s’havien salvat però no es sabia res d’en Pere. La notícia va deixar desolada na Roser i la família d’en Pere. Pocs dies després es van celebrar els funerals per l’ànima d’en Pere Riera, ofegat a la Mar Gran

IMG_retaule_gavatxVan passar els dies, les setmanes i els mesos i na Roser, que era jove i bonica i encara vivia de tirar l’art i d’adobar xarxes, va començar a rebre les primeres proposicions de matrimoni per part de diversos pretendents de la vila. Però les va anar rebutjant totes perquè el record de l’amor del seu estimat Pere era molt gran. Passaven els anys i ella seguia rebutjant propostes de matrimoni. Molts cops somiava que en Pere l’abraçava mentre era al llit, que els seus braços forts l’estrenyien amb amor, però de cop es despertava i se n’adonava de la trista realitat. En Pere no hi era. El seu cos havia desaparegut engolit per la fúria venjativa de la mar.

Però un dia de primavera, cinc anys després de la desaparició d’en Pere, mentre na Roser dinava arran de platja amb unes companyes tot fent una pausa de la feina, va sentir un brogit de veus i crits de gent que venia de la vila. Ella i les seves companyes es van girar per veure què passava. Aleshores es van aixecar i es van dirigir cap al lloc d’on venia tot aquell enrenou. Van veure una colla de gent cantant, saltant i ballant d’alegria. D’entre aquella colla hi havia en Pere, amb un somriure d’orella a orella. El va reconèixer de seguida encara que tot d’arrugues i noves cicatrius solcaven la seva cara. En Pere havia tornat d’entre els morts!

-Roser, amor meu! –cridà en Pere mentre l’abraçava i la feia voltar pels aires ben agafada-.

-Pere, ets viu! Ets viu! Això és un miracle del Cel! –deia meravellada per aquella aparició del tot inesperada-.

-I tant que és un miracle, ja t’ho explicaré!

I després d’anar a veure els seus pares i els seus germans, que van plorar d’alegria de tornar-lo a veure, va explicar als seus éssers estimats què li havia esdevingut durant aquells cinc anys, d’ençà que havia naufragat.

-Durant la tempesta me vaig començar a trobar malament, tenia molt de fred i tremolava, prò com que tots estàvem morts de fred no hi vaig pas dar gaire importància. Després, un vaixell noruec que es deia Aukathor, comandat pes capità Jonssen, mos va recollir i mos va dur a Cuba. Allà tots vam desembarcar però jo em vaig començar a trobar més malament. I ja no me’n recordo de res més. No hi era pas tot, jo, me van explicar després. I no sé què va passar que hi va haver una confusió amb sa meua identitat i es metges de l’hospital no us van pas poder informar que jo era allà. Delirava i no me n’enrecordava pas de qui era, ni de sa meua vida, ni de vosatros, ni de Lloret, ni gairebé de re.

-Quan vaig sortir de l’hospital em vaig posar a treballar al port de l’Havana i així vaig estar-m’hi gairebé cinc anys, fins que un dia se me va aparèixer tot de cop. Primer em va venir la teva cara al cap, Roser, i després me va anar retornant tot. I com que tenia un bon grapat de diners estulviats vaig comprar es primer passatge cap a Barcelona que vaig trobar. I aquí me teniu.

Una colla de dies després, en Pere va complir la seva prometença. Va pujar de Lloret fins a Santa Cristina, juntament amb una processó de lloretencs que el volien acompanyar, descalç, portant un ciri tan alt com ell, abillat amb la roba mig espellifada, tal com la duia quan va ser salvat del naufragi. Va entrar a l’ermita de genollons i oferí el ciri a la santa. Quan va acabar la missa s’enfilà a l’altar de Santa Rosalia que es trobava a l’ermita. Allí, davant l’estupefacció de tothom, va arrencar una banya del dimoni –que hi havia representat al retaule de la santa-, el qual volia temptar-la. Així va demostrar la seva oposició a tot el mal que hi havia al món, representat pel Diable. Aquesta era la secreta prometença que en Pere Riera havia fet a la santa en aquells moments, ara llunyans, en què era a punt d’ofegar-se. I les paraules que pronuncià mentre arrencava la banya foren aquestes:

-Té, maleït! Baixa pel món a fer mal, que si te’n surten gaires com jo no quedarà a l’infern cap dimoni banyut. Maleït siguis i alabat siga Déu!

Bibliografia
  • FÀBREGAS, Esteve; REBOLLO, Carme. La cultura tradicional i el parlar de Lloret, 1989
  • Apunts inèdits sobre la llegenda d’Es Gavatx. Fons Fàbregas-Barri. Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar.
  • Notícia sobre el naufragi: La caricatura. Periódico bisemanal. La Havana. 28 d’octubre de 1894
  • Notícia sobre la prometença: El Distrito Farnense. 23 de desembre de 1894

Recursos del SAMLM