Ves al contingut. | Salta a la navegació

Servei d'Arxiu i Gestió Documental

L'origen del nom de Lloret de Mar i la seva senyal

Llegendes i tradicions

Data

sense data

Fet històric / tradició

La primera vegada que apareix el nom de Lloret escrit en un document és a l'any 966, quan el comte Escut oficialMiró I de Barcelona cedeix el terme veí de Tossa a l'abat de Ripoll. En aquell document es fan constar les afrontacions de Tossa i s'especifica que limita al sud "in termino de Loredo sive in riuo de Canellas".

Més endavant, 14 d'octubre de l'any 1001, el comte Ramon Borrell entregà el terme de Lloret al vescomte Seniofred de Girona, segregant-lo del de Maçanet de la Selva: "donamus tibi ipsum nostrum alode quos nos abemus in comitatu gerundense in termino de Maçanedo in locum que vocant Lauredo". En aquest document també apareixen les delimitacions del terme de Lloret que coincideixen força amb les actuals afrontacions del nostre terme municipal.

Per tant, doncs, el nom originari de Lloret procedeix del topònim llatí "Lauretum", és a dir, lloc poblat per llorers.

D'acord amb tot això, el 12 de febrer de 1984, l'insigne heraldista Armand de Fluvià i Escorsa, conseller i assessor en aquesta matèria per a la Generalitat de Catalunya, va elaborar l'informe corresponent a l'escut heràldic de la vila de Lloret. En aquest document s'analitza l'evolució històrico - heràldica de l'escut municipal del nostre municipi, i en destaca l'arbre de llorer com el senyal propi, tradicional i característic de la nostra vila. És per això que conclou el seu informe amb la descripció de l'escut heràldic de Lloret de Mar :

Escut caironat d'argent, amb un llorer arrencat de sinople. Per timbre, una corona mural de vila.

 

Transcripció del pergamí del 14 d'octubre del 1001


.
.

Llegenda

Segons la mitologia grega, Apol·lo, déu de la llum, va alliberar les terres properes al Parnàs de l'amenaça de la serp Pitó. Molt orgullós pel seu triomf, Apol·lo va riure's d'Eros, déu de l'amor, perquè Escultura Apol·lo i Dafnes'exercitava en l'ús de l'arc, l'arma preferida d'Apol·lo. Després d'una discussió entre els dos deus, Eros va voler castigar l'ofensa que havia rebut i va disparar dues fletxes: la primera, destinada a fer néixer la passió i l'amor, va tocar directament al cor d'Apollo i, la segona, destinada a rebutjar l'amor, va tocar el cor de la bella nimfa Dafne.

A partir de llavors, el déu Apol·lo va quedar bojament enamorat de la bellesa de Dafne i la començà a perseguir per tal de fer-la seva; però, cada cop que s'hi acostava, la bella nimfa arrencava a córrer desesperadament i s'amagava per tal d'esquivar Apol·lo.

Finalment, el déu canvià la seva estratègia i va decidir persuadir-la amb dolces i tendres paraules. A poc a poc es va anar apropant a ella; però, quan ja era ben a prop, Dafne tornà a fugir precipitadament. Apol·lo decidí perseguir-la allà on fos i, quan era apunt d'atrapar-la, ella va pregar a la seva mare, la deessa Gea (Terra), que se l'empasses perquè no podia suportar la presència del déu Apol·lo. Fou així com la deessa Gea va escoltar la súplica de Dafne i se la començà a engolir, just en el precís moment en que Apollo aconseguia atrapar-la. I en el mateix lloc on desapareixia Dafne, hi sortia un magnífic llorer, al qual s'abraçava amb desconsol i tristesa el déu Apol·lo.

A partir d'aquesta llegenda mitològica, el reconegut prosista català Josep Carner va establir una relació lliure entre aquest episodi i la personalitat de Lloret com a poble de llorers.

"Lloret havia estat en el temps antic - i en romanen qui-sap-les demostracions toponímiques i altres - un gran lloredar vora les ones. Apol·lo devia haver-hi festejat. Lloret és, possiblement, la pàtria de Dafne."


 

Bibliografia

  • FÀBREGAS, Esteve, Lloret de Mar, La historia marinera. El turlsme. - L'esperit, Biblioteca Selecta, Barcelona, 1959
  • DOMÈNECH, Joan, Lloret de Mar, Ajuntament de Lloret de Mar, 1987
  • RECÓ, Oleguer (Josep Carner), D'ací d'allà. Magazine mensual  Vol IV núm. 10 (octubre 1919) Lloret Paradís Gentil.