Page 12 -

COM UN MAR DE SILENCI ( 2 )

PRIMER PREMI DEL ventura": era el meu turó, el meu camp preferit,
CONCURS ^'LLORET EL MEU perquè des d'allà dalt es divisava infinit el mar llarg i
ample i els turons verds i diminuts que poblaven tota

POBLE 1 9 9 8 ' ' la geografia de Donegal.
El pare va caminar en silenci cap a mi i quan va
PER JORDI PR^ÍPERCOST/^
ser aprop meu em va mirar fix als ulls i em va abraçar

ben fort. No solia manifestar mai els seus

sentiments.

(Continuació) -Saps Josh?- va parlar-me fixant la seva mirada
clara en la meva el meu pare va marxar a Amèrica

-Jaaaijaaai, hai-halú!- quan jo tenia la teva edat. Tres dels meus germans
La meva mare sempre em despertava amb grans s'havien mort de gana i feia només dos dies
aquestes veus. Cada matí quan pujava muntanya que també la meva mare havia perdut la vida.
amunt a la recerca de noves pastures pels xais
acostumava a fer córrer el ramat fent aquesta Va ajupir-se al terra i va agafar un grapat de terra
cantarella. En Daniel, el meu germà gran, sempre negra. Aleshores tornà a incorporar-se i va obrir la
mà deixant relliscar la sorra per entre els seus dits.

la acompanyava i també en Nhaog, la Wally i en -Va deixar-me sol en aquests prats i em va dir que

Hug, els tres gossos peluts que teníem en aquell no oblidés d'anar-lo a buscar algun dia. Va volar

temps. com el vent, va lliscar com l'aigua, però abans va

El meu pare, en canvi, era silenciós quan es demanar-me que recordés sempre una cosa. Em va
llevava. Cada matí, abans que la mare obrís els dir que no oblidés mai escoltar el que el meu esperit
ulls, ell saltava del llit, es posava el seu jersei em deia, que fes el que havia de fer, que fos
gruixut i la seva llarga jaqueta americana i sortia a conseqüent amb les meves idees però que mai
la fresca. Donava menjar als ànecs i a les gallines i deixés d'escoltar el que hi havia escrit dins el meu
després s'asseia al pedrís del corral i fumava cor. M'entens, oi?

calmadament el seu tabac de pipa. -Si pare- li vaig contestar sorprès.

Després, sense presses, prenia saques prou -No ho oblidis tu tampoc, fill. Ara ja ets prou gran

grosses de roba i un rasclet de puntes afilades i per comprendre-ho.

prenia el senderol que baixava fins als penya- Va girar-se i va caminar tros enllà. Es va aturar al

segats, arran de mar. Anava sempre a recollir les final de la terra conreada i aleshores em va mirar.

algues seques que s'acumulaven al capdamunt de Mai més he oblidat aquella última llambregada

la sorra fina de la platja, les males herbes que tendra i dolça: en ella el meu pare volia expressar

escopia el mar. S'aixecava la gorra perquè el vent li tots els sentiments contradictoris que es batien en el

refresqués la suor del front i es passava tot el matí seu interior. Una càrrega d'amor infinit vessava de

arrossegant el rasclet amunt i avall, escollint els les seves pupil·les curulles de blau del cel.

millors adobs per la terra. Mai més vaig veure el meu pare. Aquella tarda va

La mare sempre li deia que era un gandul, que la marxar amb en Gregory, el pescador solitari del cap
feina de recollir algues no requeria tant de temps de les foques. Van endinsar-se en l'oceà rumb a
com el que ell invertia. Sempre cridava, la mare i el Amèrica, la terra dels seus somnis i tan sols va
pare sempre callava, callava però continuava fent deixar enrera un barret gris d'ala ampla i el seu
el que li passava pel magi. record dins el meu cor. Jo tenia aleshores 12 anys.

Era un home de poques paraules però tenia un En Saïd em va despertar quan vam haver passat

cor d'or. El que li passava al pare és que el món allà la serralada del Gran Erg occidental i vam arribar a

on vivia se li feia petit. Molts cops l'havia observat l'immensa Hamada, a la gran planura de colors

des del capdamunt de les dunes i ell aturava els ocres que esdevé pràcticament invariable fins a

seus braços i es quedava observant l'horitzó. Els terres de Marroc.

seus ulls penetraven les ones, el cel blau del fons i -Aquí afegirà 1 any més a la teva vida, amic meu-

els seus llavis exhalaven un llarg sospir. em va director

Un matí, quan la mare ja havia marxat amb en -Si la pols i el sol no se'ns menja, Saïd- li vaig

Daniel, els xais i els gossos cap a les postures de contestar somrient.

Lucy, el pare va pujar del mar i va venir al camp on F e i a s e t m a n e s q u e a v a n ç à v e m

jo estava recollint patates. Era una planura ample parsimoniosament a través dels quilòmetres de

al capdamunt d'un turó que els vells del lloc sorra infinita. Era com un mar de silenci, com un

anomenaven en gaèlic "El pujol de la bona univers fora dels dominis de l'home. Els nostres

Pag. 12 - LLORET GACETA - Núm. 686