Page 17 -
P. 17

LLORETENCS DE LLAVORS

                                               EL SENYOR ESCARPANTER ENS ESCRIU

                                                   ^ E l senyor Escarpanter, fill de Catalunya i veí de Miami
                                               sembla ser que m o r í fa ja alguns anys.

                                                       Tret del senyor Esteve Fàbregas i la meva germana, no crec
                                               que cap dels Uoretencs vius avui arribés a conèixer aquest senyor.

                                                       El senyor Escarpanter, que gaudia del privilegi de no tenir
                                               res que fer, podia donar-se el plaer d'escriure llargues i saboroses
                                               lletres adreçades, entre gent menys i m p o r t a n t , als Alcaldes de la
                                               rodalia, especialment als de Blanes i Lloret.

                                                        Ara fa quaranta anys hi havia a Lloret molta gent privilegia-
                                               da que no tenia res que fer, però que no podia gaudir de les ex-
                                               quisideses d'aquell privilegi per macar-els-hi lo principal: els U.S.
                                               Dollars que a pilons posseïa el senyor Escarpanter.

                                                        Tornant a les seves lletres —que no eren Cartes Reverendas
                                               com les que els bisbes pre-consiliars acostumaven a enviar-se, pe-
                                               rò sí tan exhortants, paternals i dogmàtiques com les d'aquells
                                               ordinaris—, totes elles estimulaven les autoritats municipals a por-
                                               tar a terme obres públiques importants i belles per a major es-
                                               plendor de les nostres viles. Les lletres, llargues i primorosament
                                               mecanografiades, contenien bons i raonats consells, però ni un sol
                                               "peso".

                                                        Però els Uoretencs de llavors, si no tenien diners per a gaudir
                                               del seu lleure, no estaven mancats d'humor, d'imaginació i, di-
                                               guem-ho tot: de malícia, i un alcalde d'aquell temps, un escriba
                                               municipal i un estudiant d'arquitectura es posaren d'acord per a
                                               fer-li al senyor Escarpanter, no una b r o m a pesada —això mai! —
                                               però sí una monumental presa de pèl. D'aquella broma deu ha-
                                               ver-hi encara constància als arxius municipals d'aquesta il.lustre
                                               Vila de Lloret de Mar. Em consta, però, que el senyor Escarpan-
                                               ter ens sabé perdonar: el nostre americano no era home rancu-
                                               niós.

                                               + + + ** + ** + *  ****5f + **

   Josep Hereu i Xifra                              • He dit "sembla que m o r í " perquè la seva mort no em cons-
                                               ta. Hi ha però alguns pitagòrics que han assegurat que el nostre
RENAULT                                        home morí i es reencarnà, primerament en un cavall de curses que
                                               es deia, crec, NEVER SAY DIE i guanyà un Derby en els primers
c/. Joaquim-Lluhr i Rissech, 4  LLORET DE MAR  anys cinquanta. La segona reencarnació hauria sigut, sembla, en
Telèfon: 36 78 08                              una artista p o r n o , no se sap ben bé si Cicciolina o Sabrina.

                                                       Jo, que no sóc pitagòric, entre altres raons de menys entitat
                                               perquè m'agraden les faves a la catalana fins el deliri (I), estic con-
                                               vençut de que el senyor Escarpanter viu encara. Que els déus li
                                               donguin llarga vida ! La meva opinió es recolza sobre el fet de que
                                               a LLORET GACETA acabem de rebre una lletra amb la signatura,
                                               degudament confrontada, del nostre americano, el contingut de la
                                               qual mostra també el seu estil i les seves preocupacions pel bé pú-
                                               blic que sempre l'havien caracteritzat.

                                                        La lletra és però impublicable pel nombre de garrotades que
                                               arran i arreu distribueix. Esperem, això sí, que continuarà en-
                                               viant-nos-en d'altres i us prometem publicar-les a mesura que va-
                                               gin arribant. D

                                                                                                   SOPHAS de Lloret, 1.988

                                                    • (I).- Com els nostres intel·ligents i cultes lectors segurament
                                               saben, Pitàgores prohibia la seva comunitat de Crotona, a la Mag-
                                               na Grècia, que mangés faves. Es obvi que desconeixia aquest joiell
                                               de la cuina catalana: les faves ofegades —també algun pèsol— amb
                                               botifarra negra i cansalada. D'haverles provat hauria fet com
                                               aquell caporal de Regulares de Alhucemas que en una ocasió vin-
                                               gué a visitar al Comandant de la nostra Bandera, antic oficial seu
                                               al Marroc. El Comandant el rebé molt afectuosament i manà al
                                               cuiner dels Oficials que li servís al moro un bon dinar. El plat fort
                                               eren uns sigrons —excel·lents— amb xorisso i costella de porc.
                                               Com tots sabeu, la religió musulmana prohibeix als seus fidels
                                               menjar porc. Un de nosaltres que dinàvem aprop del moro, li di-
                                               gué en broma:

                                                        —íMohamet, sabes que estàs comiendo jalufo?
                                                        —Mohamet saberlo, Paissa, però como este jalufo ser rajo y
                                               el paraíso estar muy lejos, Alàh creer que yo estar comiendo ter-
                                               nera.

                                               N ' 465 - 1988 - LLORET GACETA - 17
   12   13   14   15   16   17   18   19   20