Page 6 -

PERFIL HUMÀ I SOCIAL DEL SENYOR DE
ROVIRALTA
(Paris, 1891-Madrid, 1979)
En el Vè. Aniversari de la seva mort
o Tinc sempre a la vista, a la meva taula
de treball, el retrat d'aquelles persones a les
quals dec principalment la meva formació:
els meus pares, els meus primers mestres,
Esteve Carles i mossèn Pere Torrent —el
nom dels quals per llur glòria i orgull dels
qui fórem els seus deixebles, figura al front
dels dos grups escolars de Lloret - , el pin-
tor Josep de Togores i, també, don Raül
Roviralta i Astoul.
Jo diria, sense cap mena de vanitat,
que de tots ells, d'una manera o altra, en
vaig rebre, tal volta, algun dels seus valors.
Togores m'introduí en el món de l'art;
Roviralta amn la seva manera especial d'en-
tendre la vida i la societat, em donà la cièn-
cia, a voltes perillosa, de "veure les coses
en gran".
Vaig ser presentat al doctor Roviral-
ta, al qual ja admirava de lluny, el 26 de ge-
ner de 1933, en ocasió d'una visita a "San-
ta Clotilde", acompanyat dels meus amics
el Dr. Agustí Blanch i Clausell (e.p.d.) i
don Joaquim Font i Marlés. El senyor Ro-
viralta ens va rebre al Pavelló del Parc. L'es-
til i el moblatge d'aquella construcció eren
un anticip del que seria després el palauet
actual, on, com ha escrit Josep Plà, "s'ha
tractat d'elevar el popular, sense per això
perdre la gràcia, al to de racionalisme arqui-
tectònic exigit per la vida moderna." Em va
admirar el pavelló i, encara més, els qui
l'habitaven. Hi eren presents, amb don
Raül, la seva segona esposa donya Odíla i
la seva cunyada Marina, la oual estigué ab'
sorta, tota l'estona, ensenyant un llibre
d'estampes a una noieta. Entrà un moment
Clotilde, la filla gran del senyor, coneguda
per Monon, llavors joveníssima. Un poc
sorpresa, en trobar visites, s'adreçà al seu
pare que li agafà les mans amb un gest de
filial afecte, per mi inoblidable; ens saludà
somrient i s'entornà. Fou, només, un ins-
tant, però la seva gentilesa, el seu aire lleu- fia.
gerament esverat, van quedar gravats a la
meva ment jovenívola, literària, i alguna
prosa meva d'aquella època, porta l'em-
premta d'aquell moment.
Des d'aquell vespre vaig pujar moltes català veu just perquè veu gran". Totes
vegades a "Santa Clotilde", sol o amb els
meus companys de "La Talia Lloretenca"
per demanar al senyor Roviralta consells
o empara econòmica per a la nostra obra, a
la qual sempre va correspondre generosa-
ment. A "Santa Clotilde" jo, que sempre
he estat un ingenu, m'admirava amb les pri-
meres obertures envidrades d'una peça,
amb els primers dinestrals sense ampit, o-
berts al caire de l'abisme i abaix la mar;
vaig veure-hi la rosa dels vents, en metall
daurat, incrustada al paviment continu, la
primera galeria de retrats - foscos, damunt,
les parets blanques-, els primers murals de
Sert, tot amb aquella noble senzillesa de les
cases "posades de sempre." Ens sorprenia
gratament ser rebuts per un majordom d'u-
niforme i les llargues esperes que havíem de
fer a diferents estances, cada cop més a la
vora de la Biblioteca o del saló de música,
on ens esperava el senyor.
LLORET GACETA - 1 2 84 '
En una d'aquelles visites don Raül
ens va rebre vestit de fantasia. Una vegada,
des del fons d'un passadís , es van riure de
nosaltres —nois de p o b l e ! - les senyoretes
de la casa, i nosaltres ens van riure d'elles i
de tot el que ens voltava, amb enginy i bon
humor. Érem joves).
El senyor Roviralta —així l'anomena-
vem sempre, abans de ser marqués - gaudia
a Lloret d'una merescuda popularitat per la
seva liberalitat i senyoria. Jo, sabia força
més coses d'ell pel medi familiar.
Maria Fàbregas i Solà, germana del
meu avi patern, havia estat majordoma de
la casa Bocamora de Barcelona, una de les
famílies que van fer la gran ciutat. La sen-
yora de la casa, donya Clotilde Rosés, des-
prés d'infantar sis filles —sis nenes que fo-
ren després distingides dames de la socie-
tat barcelonina— i un sol noi, el nostre en-
yorat Marcos, que va morir tan jove, no va
creure convenient continuar ella sola por-
tant el pes d'una casa tan important i en
confià l'administració a la meva tia, model
de dona forta i de serventa fidel.
La tia Marieta feu l'indicible per als
senyors i per als fills d'aquella casa, els
quals tota la vida la van tenir en una gran
consideració.
Fou Maria la qui recomanà les mon-
ges franceses de la Inmaculada Concepció,
tot just establertes a Lloret (1903) per a
l'educació de les més jovenetes: Eulàlia,
Elvira i Clotilde, la qui afavoria els pobres
de la vila amb la roba que, petits i grans
d'aquella familia, deixaven de portar qua-
si de nou en nou. I feia gràcia sentir-la par-
lar, amb zel maternal, "d'aquest jove, met-
ge (ella ho deia amb un llenguatge més po-
pular) que va al darrera de la senyoreta Clo-
t i l d e " . Aquell "jove, metge" era justament
el doctor Raül Roviralta. El doctor i Clo-
tilde, convertida ja en la seva esposa, s'afin-
caren, naturalment , a Lloret per no aban-
donar-lo ja ni amb la mort. Aquí descansen
en pau tots dos, al panteó familiar, amb els
pares del marquès, don Teodor i donya So-
Orison Sweet Marden, el pensador
americà, educador de la voluntat diu que
"la grandesa s'ha de forjar primer amb la
m e n t " i he llegit de Léon Daudet que "el
dues qualitats es van donar en don Raül
Roviralta i Astoul.
Vaig saber pel seu germà polític, don
Guillem Brugarolas i Canals, d'exemplar
memòria, que un dia de joves, deambulant
tots dos per París, Roviralta, referint-se als
nobles de França que viuen en els palaus,
t o t voltant l'arc de triomf de l'Etoile, li va
dir: "Veus? Es com aquests senyors que
voldria arribar a ser!"
Excessiva o no l'aspiració del nostre
compatrici, - " L ' i g u a l busca l'igual", deia
Togores- revelava, almenys, una elevació
d'esperit no gens corrent en una societat
com la nostra, on gairebé tothom es cpn-
forma en aconseguir un bon lloc en la in-
dústria, el comerç o la vida professional.
Aquesta lliçó es la primera que vaig apren-
dre del nostre personatge.
Roviralta no fou mai un somniador.
S'esforçà en tot moment a realitzar els seus
propòsits, d'acord amb les seves facultats i
legitimes aspiracions i no es quedà curt.
Fou, abans que t o t , un gran senyor, i, com
a ta, volgué ser servit i respectat. Hem vist
Dibuix de J. Sala Lloberas
desfilar per "Santa Clotilde" il·lustres f i -
gures de l'Art i de les lletres; altres persona-
litats de les ciències i de la política. Recor-
do entre elles el savi astrònom Pare Lluis
Rodés, S.J. el pintor Josep Ma. Sert, el co-
mitè executiu del Pen Club Internacional,
un príncep europeu el nom del qual no re-
cordo, el general Franco i l'ex-rei d'Italia
Humberto de Saboia.
Per al seu servei domèstic i per a
"Laboratorios Andrómaco, S.A." , la se-
va gran creació hispanoamericana, sempre
va preferir prendre persones conegudes, es-
pecialment veihs de Lloret, sense distinció
per la condició social. Una col·locació a can
Roviralta , si us portàveu bé, era per a tota
la vida. Es exemplar el cas del nostre amic
Joan Valls i Ferrer (Miano), el qual, havent
entrat de petit, com a valet, al servei dels
Roviralta, acabà ésser la pedra angular de
"Laboratorios Andromaco"a San Paulo, u-
na de les empreses més prestigioses del Bra-
sil-
El senyor Joan Ros i Gros, intervin-
gué en la compra-venda dels primers te-
rrenys per a fer "La Proa" (després "Santa
Clotilde"); dignes d'esment són també els
senyors Narcis Martí i Reyné, Josep Mar-
t í i Pibernat i els seus fills Narcís i Joan, ,
tres generacions i un sol esperit, Pelegrí
Sais i Peix, Joan Planiol i Costa i d'altres
honrats lloretencs, model d'activitat i d'efi-
càcia al servei de "Santa Clotilde".
El senyor de Roviralta era un fidel
complidor del que ell considerava obliga-
cions de la classe social i de l'ètica que re-
presentava. Exercí, conscient o no, un au-
tèntic magisteri de costims. No es culpa se-
va si tants lloretencs i persones que el volta-
ren, aquí i a fora, no el van saber aprofitar.
La seva vida és plena de fets i d'anèc
dotes, petits i grans, dignes de la millor bio-
grafia.
En una certa ocasió, comentant a la
meva presència la darrera festa de Reis a
"Santa Clotilde", amb repartiment de jo-
guines als nens de Lloret, una senyora de la
familia censurà durament la conducta d'u-
na dona del poble, de modesta condició,
que es tirava materialment damunt les jo-
guines, intentant apoderar-se de les millors
per als seus fills, i don Raül li replicà:Calla,
mujer, que tu no sabes lo que harias si hu-
bieses nacjdo como ella. Era una lliçó de
comprensió i d'indulgència, com ho havia
estat de sentiment i de dignitat el fet que,
a la mort de la seva malaguanyada primera
esposa, a la prematura edat de trenta-dos
anys, el senyor disposes que el cos exani-