Page 5 -

valor afegit
Via morta
E spanya és, cada vegada més, una via morta per a
les aspiracions polítiques, socials, econòmiques i
culturals dels catalans. Compadeixo els que enca-
ra esperen trobar una via d’encaix de Catalunya a
Espanya amb l’esperança que pugui arribar a satisfer la digni-
tat nacional del nostre país, perquè cada dia hi ha proves més
contundents de la inviabilitat d’aquell projecte. A hores d’ara,
no conec ningú que tingui un projecte de relació que no sigui
anar aguantant. No ho dic amb menyspreu, perquè no només
és una aspiració legítima, sinó que hi ha hagut raons per haver
cregut que aquesta era una bona opció, la menys traumàtica o
la que tenia més oportunitats d’èxit. Però històricament, els in-
tents d’implorar als espanyols que ens en deixessin ser sense
haver de renunciar a les pròpies aspiracions nacionals, és a dir,
que entenguessin Espanya com una nació de nacions, o una
confederació d’Estats, o un Estat plurinacional, o una federa-
ció asimètrica de nacions i regions, en definitiva, que fossin
capaços d’afegir un plural al seu projecte polític per convertir
Espanya en les Espanyes, han estat un fracàs rere l’altre.
Amb la recuperació de les institucions democràtiques, la
Constitució de 1978 i l’Estatut de 1979, va semblar que
s’obria un camí que faria possible reconciliar l’Espanya de-
mocràtica amb la plenitud de la nació catalana. Ben aviat es
va veure que no era així, i que les portes que havien quedat
ambiguament obertes s’anaven tancant molt ràpidament. Di-
lluns farà vint-i-vuit anys del 23-F. Qui digui que la Constitució
deixa obertes totes les possibilitats, menteix. Precisament,
l’únic que garanteix la Constitució és que pugui anar tancant
segons sigui la voluntat d’un Estat consubstancialment unita-
rista. Pujol va sobreviure vint-i-tres anys, fent de la necessitat
virtut, i sabent que si obria el meló de la reforma la reculada
seria d’una gran magnitud. L’optimisme ingenu de Maragall
va fer que hi deixés la pell com a president. ERC va perdre la
innocència, també a la Moncloa, en quatre escenes de sofà
de Zapatero a Carod. Mas arrossega el llast d’un pacte que
mai no es complirà. I Montilla, en la intimitat, ja deu tenir incon-
fessables esgarrifances independentistes. A Espanya, sempre
hi acabem fent el passerell.
Aquesta setmana, les evidències que Espanya és una via
morta per als catalans s’han acumulat. La Vanguardia, diari
gens sospitós de vel·leïtats independentistes, especulava so-
bre la possibilitat que el Tribunal Constitucional no reconegués
el caràcter “nacional” que dóna l’Estatut a l’himne, la bandera
i l’Onze de Setembre. D’altra banda, ens assabentàvem que
5
➤ Salvador Cardús i Ros,
Professor de sociologia a la UAB
i periodista
les ONG estrictament catalanes no podran optar als recursos
del 0,7 per cent de l’IRPF. Val a dir que moltes ONG catalanes
ja s’havien desnaturalitzat en previsió d’aquesta pressió que
arribava per altres canals, com ara vetar la seva presència a
les associacions internacionals. Però la nova jugada és per-
fecta per completar un procés annexionista que avança im-
parable per terra, mar i aire. A l’espoli fiscal, hi podrem afegir
el segrest del voluntariat autòcton, amb el profund canvi de
cultura associativa que això comportarà. Per si no fos prou
desgràcia, Vidal-Quadras, diputat europeu del PP, aconseguia
que el Parlament de Brussel·les censurés la immersió a les
escoles catalanes i reivindiqués el dret dels pares a escollir
l’escolarització en espanyol. Que quedi clar que no es tracta
de defensar el dret individual a rebre l’educació en la llengua
familiar, perquè això significaria que es fes també en àrab,
amazic o xinès, posem per cas. No: és el dret d’imposar la
llengua de l’Estat en contra d’una política a favor de la igualtat
d’oportunitats, de la cohesió social i de la supervivència d’una
llengua que només es parla aquí. I per més escarni, això s’ha
fet en un document sobre els avantatges del multilingüisme
a Europa! La dignitat nacional expressada en uns símbols, el
dret de la nostra societat civil a existir sense tuteles o el fet que
ningú pugui posar en perill la cohesió social dels catalans amb
el pretext de la llengua de l’Estat, Espanya no tan sols no ens
ho garanteix, sinó que és la causa directa del menyspreu i de
l’abús. Algú podria imaginar una Constitució que menystingu-
és uns símbols nacionals que considerés propis? Algú podria
entendre que un govern forcés la desnaturalització de la seva
societat civil si no és perquè no la considerava pròpia? Algú
s’imagina Brussel·les discutint a França la llengua obligatòria
de les seves escoles? Què fa la diferència? La resposta és
elemental: tenir una Constitució pròpia, que les fronteres de
l’Estat es corresponguin amb les de la societat civil i no al
revés i que cap llengua no s’utilitzi per dividir el país o anorrear
la pròpia cultura.
Si no fos per l’espanyolització mental que naturalitza –i fa in-
visible– un sistema de dominació injust i indigne, les provoca-
cions permanents de l’Espanya unionista haurien desvetllat,
totes soles, la consciència adormida de molts catalans. Si no
fos per la xarxa d’interessos que ofereix oportunitats als qui
renuncien a la seva condició nacional, la causa espanyola tin-
dria els dies comptats. Si no fos per sentimentalitats difícils
de racionalitzar, a hores d’ara serien una gran majoria els qui
s’haurien adonat que Espanya és una via morta de la qual cal
sortir, perquè no ens porta enlloc. g