Page 3 -

➤ Jordi Colomer i Camarasa,
Valor afegit
Racisme
Personalment, els discursos que pugui fer el president espa-
nyol, José Luis Rodríguez Zapatero, no m’interessen gaire. Els
consideraria rellevants el dia que anunciés que els catalans te-
nim dret a decidir lliurement el nostre futur, o quan proclamés
que els catalans mai més serem víctimes de l’espoli fiscal que
patim de molt temps ençà. Tot i així, no vaig poder evitar un lleu
somriure sarcàstic quan, tot llegint diaris digitals, vaig ensope-
gar amb una informació que versava de la suposada defensa
que el senyor Zapatero havia fet de la nostra llengua durant la
seva investidura com a president espanyol. En aquest sentit,
subscric al 100% l’article que Francesc Puigpelat va escriure
a l’e-notícies, desemmascarant la presumpta bondat de les
paraules de Zapatero. A tall d’exemple, Puigpelat ho exemplifica
així: «Jo crec que Zapatero, en relació al català, actua com un
espanyolista intel·ligent, tranquil i no visceral. Per a ell, el català és en la qüestió lingüística i de llibertats nacionals.
és una nosa que cal tolerar, però de la que no cal amoïnar-se
gaire. Mentre el PP fa un alarmisme absurd, Zapatero sap que
el català va camí de l’extinció. Per què s’hauria de molestar a fer
soroll? Per què donar-li el cop de gràcia? No és més fàcil deixar
que s’extingeixi a poc a poc, en una lenta agonia?» Exacte! El
discurs de l’esquerra i la dreta espanyoles no es diferencien per
major o menor estima o odi cap a la nostra llengua, sinó per
una diferència estratègica a l’hora d’assolir l’objectiu final de la
seva extinció. Creure o voler creure que això no és així, és viure
o voler viure en l’engany.
L’odi a tot el que és català, és una patologia transversal dels
espanyols, i allò de «si tu no hi vas, ells tornen», és el mateix que
escollir si vols una mort més o menys dolça o un bon cop de
martell al cap. Catalanofòbia, se n’ha dit sempre, dels atacs i els
odis de què és objecte Catalunya per part dels seus enemics,
però permeteu-me que consideri el mot poc contundent. Una
fòbia, senzillament, és una aversió cap a alguna cosa. Ara bé,
quan aquesta repulsa obsessiva es dirigeix cap a un col·lectiu
humà, se’n diu racisme. I quan qui és objecte de racisme està
a les mans del racista, això ja és més greu. I això és el que ens
passa, als catalans, que, presoners d’aquesta Espanya intole-
rant, som víctimes del racisme anticatalà.
Sí, ho han llegit bé: racisme anticatalà. Potser ja és hora que ens
deixem de collonades i diguem les coses pel seu nom. Segons
celobert, opinions solvents!
historiador
l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), racisme és la doctrina que
propugna la inferioritat d’unes races o ètnies humanes respecte
a les altres, en virtut de les quals se’n justifica la discriminació,
l’explotació econòmica, etc. I també, segons l’IEC, una ètnia és
una agrupació natural d’individus que presenten unes caracte-
rístiques comunes (de llengua, de cultura, etc.) Queda clar, per
tant, que no està fora de lloc, ni molt menys, parlar de racisme
anticatalà. D’exemples de discriminació i d’explotació econò-
mica n’hi ha per donar i per vendre. Podríem parlar de l’espoli
econòmic, de la pèrdua adquisitiva de què han estat víctimes
els nostres pensionistes durant molts anys pel simple fet de ser
catalans, dels peatges a les carreteres, dels boicots als nostres
productes, dels dèficits en infraestructures i d’un llarg etcètera,
però allà on més clarament s’exemplifica el racisme anticatalà
Contínuament neguen que Catalunya és una nació, sabent que
això que diuen és una falsedat. Ho fan per una barreja de mala
bava i d’ignorància supina, base de qualsevol racisme. El seu
dogma es basa senzillament a negar allò que és obvi, induïts per
un odi i menyspreu viscerals vers els catalans i tot allò referent
a Catalunya. Segons ells, no som prou bons per ser nació. Un
individu com Arcadi Espasa, a qui els seus seguidors anome-
nen intel·lectual, es permet el luxe de proclamar que la cultura
castellana és molt més important i superior que la catalana. I es
queda tan ample!
En un país normal aquest home segurament tindria problemes
amb la justícia (o aquí mateix, imagineu que algun altre bocamoll
digués que els negres són inferiors als blancs), però aquest per-
sonatge rep el “premi” de sortir sovint a alguns programes de TV
de Catalunya fent de tertulià. I és que al nostre país, l’asfíxia na-
cional es va fer més forta el dia que l’odi i l’autoodi van trobar-se
en el camí. En som molts, però, encara, els qui no ens deixem
ofegar. Som nació i la nostra llengua és tan bona com la que
més i com la que menys. I la fem servir per cridar-ho ben fort!
Així doncs, si volem salvar la nostra llengua, hem de tenir clar
qui són els nostres enemics i quines són les seves tàctiques.
Contra ells, contra el racisme anticatalà, només hi ha una via:
intolerància. g