El temps i l’escolta en el diàleg amb l’infant

 El temps de l'infant es regeix simple i naturalment pels seus pensaments i impulsos interns. Aquest temps d’infant demana ser escoltat en una societat amb un ritme vertiginós que sovint dóna més valor al “fer” que al “ser”, tanmateix, tots sabem que és aquest “ser” el que omple de sentit les nostres vides.

La infància és quan encara no és massa tard, quan encara estem disponibles per sorprendre’ns, per deixar-nos encantar. Gairebé tot s’adquireix en aquest temps, en què aprenem el sentit mateix del temps.  (Mia Couto)

Ara bé, estem d’acord en què hi ha moments que cal fer certes coses, com per exemple sortir de casa per anar a comprar, marxar del parc, anar a la llar d’infants, i un llarg etcètera. Com també hi ha moments en què és l’adult qui ha d’organitzar el temps per poder tenir cura de l’infant i cobrir les seves necessitats, com rentar-se les mans abans de dinar, posar-se la jaqueta per sortir al carrer a l’hivern, acompanyar l’infant a dormir…

En aquests moments, com és el diàleg entre l’infant i l’adult? Com s’entrellacen les necessitats de l’adult amb les de l’infant? Tenen unes més valor que les altres? Quin valor donem a la seva veu? Escoltem i comprenem els seus desitjos? Què es mou en nosaltres quan la seva voluntat no té res a veure amb el que nosaltres volem que facin o amb el que esperem d’ells?

En aquests moments planificar, donar temps i acompanyar poden ser aspectes clau per viure-ho amb la calma que l’infant necessita, permetent omplir de sentit aquests moments de canvi. Potser podem anticipar allò que farem, preveure un temps perquè l’infant acabi o deixi allò en què està immers, donar prou temps perquè l’infant ho pugui fer al seu ritme, permetent-los triar  la manera de fer-ho, pensant com l’infant podrà fer o reprendre allò que vol… No podem deixar de fer allò que cal fer, però si que podem triar com fer-ho perquè sigui plaent i enriquidor, perquè hi hagi espai per la descoberta i el diàleg, per donar sentit a una estona compartida en què tots ens sentim escoltats, partícips i protagonistes. 

Respectar el temps dels infants és permetre que els infants tinguin temps per assimilar, descobrir, fascinar-se, prendre decisions; és permetre als infants resoldre reptes i conflictes, confiant de les seves capacitats, habilitats i autonomia.

No es tracta de convertir cada rutina en un espectacle de titelles amb la intenció que els nens s’ho passin bé. N’hi ha prou amb donar-nos i donar-los temps per concedir-los el valor que els correspon. (David Altimir)

Article recomanat: L’infant capaç d’Alidé Tremoleda.