La Dona Marinera va ser el primer monument en espai públic que va tenir Lloret de Mar. El monument en record de Jacint Verdaguer (L’Àngel, de 1904) i l’estàtua de Nicolau Font i Maig (1911) són al paratge privat de Sant Pere del Bosc.

Donada la importància del turisme internacional, es creia que calia donar més al·licients d’interès a la vila de Lloret.

Inicialment, l’emplaçament proposat per la comissió del mil·lenari de Lloret (1966) era la roca d’Es Vano, on arran de la commemoració  del centenari de l’òpera Marina, el 1955, hi havia  una placa dedicada a l’autor de la lletra i al compositor de la música d’aquesta obra, Francesc Camprodon i Emilio Arrieta. Aquesta placa fou realitzada per l’artista suís Horace Tomarkin (1917-1997).

El lloc finalment triat, a l’altra banda de la platja, era al cim d’Es Gurugú. Utilitzant com a base un antic baluard de vigilància costanera, el juny de 1966 era col·locada la Dona Marinera, una figura en bonze de 2,40 metres. Va ser realitzada per la Foneria Ginfer, de Reus, segons motlle esculpit per Ernest Maragall i Noble (1903-1991).

Ernest Maragall, que vivia a cavall entre Veneçuela i Espanya, bon coneixedor de Lloret i amic de l’Esteve Fàbregas i Josep de Togores, competia amb altre escultor de renom i de reconegut prestigi a qui també se li havia demanat l’encàrrec de donar forma a una figura simbòlica vinculada amb la mar i Lloret; Joan Rebull i Torroja (1899-1981).

Rebull havia presentat només un dibuix; en canvi, Maragall presentà una maqueta en guix.

Segons l’acta del 2 de març de 1966, l’Ajuntament de Lloret de Mar va demanar a Joan Rebull que proporcionés una maqueta, tal com havia fet Ernest Maragall; però l’escultor Rebull va respondre que només ho faria si prèviament li pagaven 50.000 pessetes. En aquestes condicions, Ernest Maragall va polir una mica més el seu projecte i finalment s’endugué l’encàrrec amb un pressupost proper a les 300.000 pessetes, contra les 400.000 pessetes fixades per l’escultor Rebull. A parer del consistori, l’opció guanyadora era la que “había interpretado más fielmente el deseo del pueblo de Lloret”.