Ves al contingut. | Salta a la navegació

Servei d'Arxiu i Gestió Documental

Els germans Sala Carreras

Relats de guerra i exili per Xavier Orri

Micro_019_Muntatge

La família Sala – Carreras, de can Fesoler, eren sis germans: en Joan, en Josep, la Dolors, l’Enriqueta, en Narcís i la Rosa. El dia 27 de març de 1936, pocs mesos abans de l’aixecament militar de les tropes feixistes contra el Govern de la República, en Josep Sala i Carreras, que militava a ERC, va ser proclamat alcalde de Lloret.

A l’inici de la guerra, un grup de milicians que pertanyien al Comitè Revolucionari de Blanes (però on també hi havia algun lloretenc), es van presentar a la Plaça de l’Església amb l’objectiu de destruir el temple parroquial. En Josep Sala i Carreras, com alcalde, acompanyat d’altres membres del Consell Municipal, van intentar dialogar i pactar amb els milicians per tal que buidessin l’edifici però que conservessin la seva estructura. En aquesta tensa situació, els milicians amenaçaren i encanyonaren a l’alcalde amb una pistola, que es va veure obligat a desistir de convèncer-los; i tot seguit, els milicians destruïren bona part de l’església i la convertiren en mercat.

En Narcís Sala i Carreras estava casat amb la Palmira Ros i Martí (que procedia d’una família esquerrana i lliurepensadora). En Narcís va lluitar al front d’Aragó i al front de l’Ebre; però al començar la retirada de les tropes republicanes, la Palmira va rebre la notícia de que en Narcís havia quedat malferit en una petita localitat d’Osca, i ella hi va anar per ajudar-lo. Va fer un trajecte en camió força complicat perquè les tropes franquistes avançaven de pressa. El perill cada vegada era més a prop i el conductor va decidir enfilar cap a França per lliurar-se dels projectils i els atacs de les tropes franquistes. Al travessar la frontera, el govern francès va tancar a la Palmira en un camp de refugiats, on hi havia milers d’espanyols i catalans que escapaven de la repressió del general Franco. Posteriorment, el govern francès va fer pujar a la Palmira en un tren de bestiar i la traslladà a la Normandia, on s’hi va estar un parell d’anys recollint patates.

Durant molts mesos, la família no va rebre cap notícia d’en Narcís, i tampoc de la Palmira. Els donaven per morts. Fins que un vespre, la Palmira va trucar a la porta de la família Ros, al carrer Sant Carles. La seva germana petita, la Rosa, ho recordava d’aquesta manera:

"vaig escoltar algú a la porta de casa, vaig sortir corrent i no podia creure el que veia. Era com un fantasma. No hi veia a la "teta", a la meva germana. La Palmira estava molt prima. Només li quedava la pell i l'os. Demacrada, vestida amb una mena de sac de patates, amb un forat al coll i amb una jaqueta de punt."

Amb l’arribada de les tropes franquistes a Lloret de Mar, bona part de la família Sala – Carreras va haver de marxar cap a l’exili per tal d’evitar la repressió; però en Narcís no ho va poder fer perquè, malauradament, va morir a Manlleu el dia 3 de febrer de 1939.