Page 6 -

Ara pia, immigraci® és la consecuencia de l'esperii depredador d'Occident a l'Africa. F. Fonseca - Metges de! Món
Veins
Jordi Tosas
"el carni d'un jove somniador
a un esportista d'elit "
Jordi Tosas Robert va néixer
a Blanes l'abril del 68. La seva
vida és la muntanya, per això
la va canviar pel mar i ara viu
al Pirineu. Ha pujat i baixat
moites muntanyes, però la
darrera gran experiència que
ha tingut ha estât participar
en l'ultima expedició catalana
al K2.
-Quin va ser el teu primer
contacte amb la muntanya?
Anava al collegi dels "padres",
una tarda de pluja ens van portar
a veure un audiovisual de munta-
nya. Recordo que era de Nepal.
Encara se'm barregen l'olor d'en-
trepà de Nocilla i les ganes de
ser enmig d'aquelles muntanyes.
El que ho pagar va ser el meu
pare. Vaig arribar a c a s a i li vaig
dir que volia pujar al Montseny.
Amb deu anys, va ser el primer
cop que m'enfilava a una munta-
nya caminant. Des de llavors, les
muntanyes i la meva vida són una
sola cosa. Eis somnis s'han anat
fent realitats i el problema és que
no paro de somniar.
-Quan vas tenir dar que la
muntanya era la teva vida?
Vaig deixar la Universität, estava
estudiant fisica. Suposo que
les décisions importants no es
prenen, formen part de la vida
mateixa. Mai hi ha un punt on
dius, això és aixî o d'una altra
forma. Senzillament, la vida roda
i roda i tu la fas rodar.
-Quins cims has provat de
fer i quants n'has fet amb exit?
Molts, el curriculum d'un gran alpi-
nista diuen que està fet de moites
baixades. Que vas a tantes mun-
tanyes que al final baixes fins i tot Blanes que ha fet possible que
d'algun cim. El mes important no
és el cim en si, és el camî que hi
porta. Si no aprens res en l'esca-
lada, corn podràs intentar pujar a
un altre Hoc. És el viatge a îtaca
de Kavafis.
La gent pensa que sols ets un
gran alpinista pujant a "vuitmils".
És un gran error. J o he après mes
i ho he passât molt mes malament
en "sismils" o fins i tots en dures
vies als Alps o als Andes que en
els gegants de l'Himàlaia.
Seguir una ruta normal no és
ni comparable a obrir una nova
ruta en les parets verticals d'un
"setmil".
-Quantes modalitats practi-
ques?
Uff, des de caminar a baixar
amb alguna cosa que llisqui als
peus totes les que pue: escalo
gel, roca; dry tooling; snowbo-
ard; esquî; telemark,...si fins i tot que no hi vas ser fins al final?
camino
-A que et dediques quan no
hi ha expedicions, com et gua-
nyes la vida?
Segueixo a la muntanya. Sôc
guia d'Alta Muntanya i és aixi corn
en guanyo la vida. Encara que el
nostre esport no és gens reco-
negut i moites vegades la meva
dona és una pilar importantissim
per ajudar que la famflia segueixi
endavant.
Sôc de la gent que ens guanyem
el pa i ens el mengem a les mun-
tanyes d'arreu del mon.
-Qui financia les expedici-
ons, vosaltres, teniu expon-
sors?
Si no fos pels esponsors, no em
seria possible sortir d'Europa.
Blanes m'ha ajudat moltissim. Si
no m'hagués donat suport l'Ajun-
tament ara no seria en Jordi que
sóc. Hi ha algú molt especial a
pugui fer alpinisme de veritat i
que estigui dins els alpinistes
d'elit en aquest moment i aquesta
persona és Joan Zurita i VIVA
HABITAT. No sois és un gran
amie per a mi, sino que des de fa
molts anys va apostar per un jove
somniador i el va ajudar a con-
vertir-se en un esportista d'elit.
Sense gent així les coses no són
possibles.
-En quantes expedicions
has participât?
Hi ha anys d'aquests darrers que
em passo mes temps dormint en
un s a c de dormir que al meu llit, Morint cada dia he mort pel mon,
que estic mes amb els companys
de cordada que amb la meva
familia. Els països se succeeixen:
Perú, Bolivia, Argentina, Pakistan, japones.
Nepal, Ìndia, Vietnam,....
-Què ha représentât per tu
l'ultima expedició al K2, tot i
Juntament amb el Siula a Perú,
l'any passât - o n vam obrir una
ruta nova de gran dificultat- un
repte que va més enllà de l'es-
portiu. El nivell de compromis
és molt alt. És una escalada que
encara haig de meditar durant un
llarg temps, però sens dubte, una
de les grans expedicions de la
meva vida.
-Què ha significai per tu la
mort de Mane! de la Mata?
Des de la melanconia que dona
la raó a la tristesa ara puc som-
riure amb el Manel. El seu record
m'acompanya molt aquest dies.
Veig el seu somriure en les par-
pelles tancades quan respiro i
agafo magnesi abans del pas dur.
Físicament no sera més entre
nosaltres, però la seva forma de
fer i el seu carni són aquí. Haver
compartii amb eli aquest viatge,
ha estât un plaer i un privilegi.
Escalada als Alps italians, practicant l'especialitat del "traitooling"
COSTA BRAVA sud
La muntanya no es va quedar
amb el Manel, el Manel es va
quedar a la muntanya. La munta-
nya és una pila de roques, ignora
el sentit del bé i del mal. La savi acostumada a no veure'm. És
esa esta en nosaltres no en ella.
Quan algû esta contînuament
préparât per a morir, ha adquirit
la mestria de la vida.
-Quantes vegades has estât
a punt de no explicar-ho?
Una, perô el més important és
aprendre'n i no agafar por, la por
no serveix de res.
-Quina concepeiô en té, del
rise i de la mort, algu com tu
que, per la resta de mortals "va
a buscar alio que no te", es a
dir, tempta la mort?
pocs saben morir aixi. "Aquell
que mor de mort tant joiosa, no
mor mai", diu un veil proverbi
Hi ha tantes formes de morir
estant viu i la gent no ho sap. L a ho necessita. Malgrat tot, trobo
infelicitat es aqui.
-Com viuen la teva passio
els teus: la teva dona, els teus
pares, els mespropers...?
Amb comprensio, paciencia i molt
d'amor. Estic molt temps separat
de la m e v a dona i del meu fill.
Ara, que vise fora de Blanes la
meva familia d'aquf ja està més
una vida dura, que exigeix mol-
tissima disciplina, molt d'amor i
comprensio.
-Per que el Pirineu aragonès
i no una altra banda?
Benasque reuneix moltes coses
que afavorien seguir entrenant
molt dur, poder estar mes temps
amb la familia i sobretot tenir la
feina una mica més a prop.
-Ara que no vius a Blanes,
que és el que més t'agrada del
poblé i el que menys?
Blanes sempre sera el meu pöble,
i la mar la porto a les venes,
com a la cancó de la Dharma.
M'agrada tornar i passejar, sense
anar enlloc, ser una mica un
rodamon a casa seva. Però em
desagrada el creixement, suposo
que ha de ser així, que el pöble
a faltar aquelles cales plenes
de peixos i pops i... solitaries de
quan era petit. Anna Camps és
filologa •