Segons diu la tradició, cada any, el dia de Santa Cristina, el poble lloretenc acudia en processó, per terra, a celebrar la Missa Major a l'ermita dedicada a Santa Cristina, que està situada a uns tres quilòmetres del poble. La processó, però, esdevenia molt feixuga per a molts devots perquè s'havia de passar per camins força dolents i perquè calia travessar tres rieres -Riufret, Sa Riera d'en Passapera i Sa Riera d'en Carrabana-, el pas per les quals es feia molt dificultós en època de pluges. Davant d'aquests inconvenients i per fer més lleuger el pelegrinatge als fidels, els representants del poble acudiren a les autoritats competents a la recerca del corresponent permís per fer la ruta per mar (no la processó pròpiament dita, car aquesta, en realitat, s'interromp a la platja de Lloret i es reprèn en arribar a la platja de Santa Cristina). Aquesta autorització, segons s'explica, va haver de vèncer moltes dificultats i, finalment, fou necessari anar fins a Roma per obtenir l'autorització. La Processó Marítima de Santa Cristina es fa el dia 24 de juliol.

Aquesta dansa, també anomenada "de les almorratxes", es balla des de temps immemorial. Segurament, ve d'un antic Ball del Ciri, de presa de possessió de nous obrers (administradors). Tot i que la música sembla un exponent del segle passat o del XVIII com a màxim, la dansa té arrels molt més antigues, amb indubtable ascendència àrab, com es pot comprovar per l'ús d'un gerret de vidre amb quatre galets, anomenat almorratxa, que els balladors porten ple d'aigua perfumada i que l'ofereixen, després, a la respectiva balladora. Segons diu la tradició, en èpoques en què la costa catalana era atacada, sovint, per musulmans i barbarescos, arribà a Lloret un àrab, jove i ric, que s'enamorà, perdudament, d'una donzella cristiana de la nostra vila. El jove va utilitzar diferents estratègies per convèncer la noia perquè s'hi casés; però la noia, a causa de les diferències religioses, el rebutjava cada vegada. Finalment, un dia de ballades, l'àrab es presentà davant la multitud vestit amb les seves millors gales. S'adreçà a la donzella i li oferí un gerret de vidre (almorratxa) ple d'aigua d'olor. La noia, indignada per l'atreviment, prengué el gerret i el va rebotir a terra, on es feu miques. Conten que el musulmà, avergonyit, tornà a l'Àfrica, i que la noia, dissortada i trista, es tancà en un convent. Actualment, la Dansa de les Almorratxes es balla cada any els dies 24 i 26 de juliol. Els protagonistes són quatre parelles de balladors. Les noies van de llarg, elegantment vestides -generalment, de blanc-, i els nois també surten ben mudats, amb vestits foscos. Les noies són les quatre obreres de Santa Cristina, que són elegides per un any. Els obrers, administradors de l'ermita de Santa Cristina, que són elegits per períodes de quatre anys i ja són homes d'una edat superior a les donzelles, es limiten, actualment, a entrar-les de bracet a la plaça, com qui les presenta en societat, i a traspassar-les, tot seguit, als quatre balladors que les mateixes obreres ja s'han escollit prèviament. Durant la primera part de la dansa, de música lenta i cerimoniosa, els components de cada parella ballen agafats de la mà dreta. Posteriorment, les quatre noies, recordant l'episodi de l'àrab i la cristiana, agafen l'almorratxa i la llencen a terra. Es diu que si l'almorratxa es trenca, la noia es casarà durant l'any següent. Acaba l'acte amb una música festiva, ben diferent de l'anterior, coneguda amb el nom de "Toquen a córrer".

Segons explica la llegenda, un jove pastor va trobar una imatge de santa Cristina en el lloc on hi ha situada l'actual ermita. El noi, sorprès, ho va comunicar de seguida al senyor rector i a tot el poble. Llavors, els lloretencs varen organitzar una solemne processó per a traslladar la imatge fins a l'església parroquial (que llavors era a Les Alegries).

L'endemà, però, la imatge va desaparèixer inexplicablement del lloc on l'havien col·locat. No es podia pensar en un robatori, perquè la imatge era de fusta i no portava ni or ni plata ni res de valor que pogués incitar ningú a la cobdícia. No podien haver-la dut fora del temple, perquè de dia algú se n'hauria adonat i de nit l'església era tancada amb clau, i el pany no presentava senyals de violència.

Ben aviat, però, sortiren de dubtes perquè algú va retrobar la imatge en el mateix pujol, vora la mar, on l'havien localitzat per primer cop.

A partir d'aquest fet, els lloretencs entengueren que la imatge de Santa Cristina volia romandre per sempre i ser venerada en aquell excel·lent paratge mariner, i allà li construïren, al cap de poc temps, una modesta capella que es convertí, amb el pas dels anys, en l'actual ermita de santa Cristina.

"Les Alegries" fou la primera església parroquial de Lloret consagrada el 1079 on anava a missa, nuntada en una gallarda euga, la llegendària senyora de rosell.

Diu que els primer que l? atalaiaven corrien a avisar el rector dent-li:

Encengui, encengui Mossèn Creixell,
Que ja davalla la senyora De Rosell.

La noble dama era vídua i d? ençà de la mort del seu espòs era presa d una tan viva enyorança que havia perdut la gana només s? alimentava del moll de l? os dels moltons que cada dia feia degollar en gran nombre. Aquest gust, tan car, amb el temps arruïna la senyora, que es veié obligada a prescindir dels qui la servien, dels seus capricis i del fast del seu casal. Emborrassada amb un mocador de llana negra, rondava l? encontrada trucant a les masies i contant-los les seves desventures, per si trobava una ànima que se ?n volgués apiadar. Un dia una masovera va donar-li d? almoina una llesca de pa amb nous. La dama a qui el revés de fortuna havia tornat el seny i la gana , es delectà bravament amb el ric menjar recordant el seu marriment d'altre temps i el seu deler per la menja extravagant i cara, diu que va exclamar melangiosament:

Si hagués sabut que pa i nous era tan bo
Encara seria la senyora de Rossell que no en só.

Les ruïnes del mas Rossell de Cavallers encara són visibles enmig de la garriga i la llegenda de la Senyora, que també és pròpia d'altres indrets, encara la conten a Lloret quan ve a tomb donar una lliçó als balafiadors.

Un vailet del Mas Passapera, casa d?aire senyorial que existia prop de la carretera de Blanes, pasturant uns bous a l?indret on avui hi ha situada l?Ermita de Santa Cristina, va trobar entre els arbres i arbusts del bosc una imatge de Santa Cristina. Sorprès, en donà compte al seu amo, i aquest, un cop segur del fet, per ell mateix, anà de seguida posar-lo en coneixement del senyor rector. Aviat s?escampà la nova i van prendre la troballa per una aparició miraculosa. La cleriecia i els veïns del terme traslladaren la imatge trobada a l? església parroquial -que llavors era a les Alegries- en solemne processó i la col·locaren en un lloc adient.
>BR>Un dia, tal volta el següent al del trasllat, notaren amb sorpresa que la imatge no es trobava en el seu lloc ni en cap altre de l?església vella, tot i cercar-la, cop a recop, per tots els racons.

No se n?explicaven la desaparició. No es podia pensar en un robatori, perquè la imatge era de fusta i no portava or ni plata ni res de valor que pogués excitar la cobdícia de ningú.

No podien haver-la duta fora del temple, perquè de dies algú se n'hauria adonat i de nits l?Església era tancada amb clau, i el pany no presentava senyals de violència.

Aviat van sortir de dubtes. Algú va retrobar la imatge, però no pas allà on l?havia portada la devoció dels lloretencs, sinó en el mateix pujol, vora la mar, on s?havia fet trobadissa per primer cop d?una manera tan inexplicable com ara la seva desaparició de l?església de la vella.

Aquest fet donà a entendre als devots lloretencs el designi diví que santa Cristina volia romandre per sempre i ser venerada en aquell tocom mariner, i allà li fou erigit, al cap de poc , una modesta capella.

Un dia , a entrada de fosc, s?escaigué passar per les Alegries un traginer lloretenc, de nom Andreu, que tornava a vila. Amb indicible sorpresa s?adonà que per la porta oberta, eixia de l?esglesiola una dolça melodia que s?escampava pels camps, plens d?olors vesprals, d?aquella manera tota ampla i mat, pròpia d?una munió de veus que canten plegades. Fermà l?animal i, amb curiositat, s?adreçà a l?ermita,. Arraconà la gruixuda cortina morada, tot llevant-se la barretina i fent el senyal de la creu.

La nau era plena d?homes i dones, aquestes amb caputxa blanca, que cantaven suaument. Un capella deia missa de rèquiem. Dues rengleres de ciris cremaven a cada cantó de la Verge Antiga i amb llurs tremoloses resplendors omplien l?altar de festa.

El traginer restà meravellat. Cap fesomia ni cap veu no li eren conegudes. Arraulit en un racó que quedava un xic fosc, sense esma per tornar-se n, anà seguint les cerimònies del ritual.

Un escolà féu un col.lecta. a mesura que el minyonet anava descompassant les cames dels fidels agenollats, aquests deixaven caure el seu òbol damunt el metall sonor de la safata. Quan va tocar-li el torn, el nostre home va tirar-hi dos diners, com era acostumat.

A l? ofertori, el traginer va afegir el negrall del seu cos a al filera dels qui, a poc a poc, sense fer soroll, anaven a apagar a l? aigua la flama de llur candela i a besar l? estola del capella.

Va acabar la missa. El celebrant va retirar-se. L? escolà apagà els ciris, però els fidels restaren immòbils en so lloc, resant devotament. Andreu va persignar-se, s? espolsà les genolleres i, com qui somnia, sortí al camp, prengué la mula i continuà el camí.

A vila explicà el succeït. Ni la família ni els amics no el varen creure .En donà part al senyor rector, el qual se n féu creus, però tanmateix decidí amb Andreu i uns quants feligresos pujar tot seguit a l? església vella per veure què passava .

La porta del temple romania closa, amb el pestell pasta; l? enllosat, tan polit com si acabessin de fregar-lo, no acusava una petjada. A l? altar tot era en ordre, però es veia bé que els ciris havien estat, fins feia poc, encesos; una boireta suau enterbolia la volta, i a a la creença damunt unes tovalles emmidonades, hi havia el groc bací de les ànimes continint, per tota moneda, els dos diners del traginer.

Tothom convingué que les ànimes del lloretencs de centúries passades que havien estat sebollits a redós de l'esglesia, mancant- los potser, satisfer quelcom, s'aplegaven algun cop l'any per oferir a nostre Senyor la santa missa . Calia ajudar-los.

Diuen que aquest és l'origen de la missa que se celebrava cada any a l'església vella, el 7 de gener. En realitat és la Festa de la Consagració de la primera església parroquial de Lloret (8 de gener 1079), avui traslladada, per facilitat popular, a un diumenge a la darreria d'abril.